En la tradició religiosa jueva, Amalek representa el mal absolut. La Bíblia hebrea i l’ Antic Testament presenten el rei dels amalecites –tribu que, segons les escriptures, va atacar els israelians durant el seu èxode d’ Egipte– com l’enemic per antonomàsia del poble d’Israel, el que la mateixa divinitat encoratja a combatre fins a esborrar-lo de la faç de la Terra. Hi ha qui ha interpretat aquesta figura com una metàfora del mal, de l’allunyament de Déu. Però històricament s’ha fet servir per designar els enemics materials del poble jueu. “Recordeu el que Amalec us va fer” és una exhortació recurrent, que figura, per exemple, al Memorial de l’ Holocaust Iad va-Xem, a Jerusalem.
El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu –molt inclinat a les evocacions bíbliques–, va descriure temps enrere la guerra de Gaza contra la milícia islamista de Hamàs com un episodi més de la llegendària lluita contra Amalec. L’al·lusió va suscitar un escàndol fora d’Israel, on es va assimilar a un intent de justificar el genocidi contra el poble palestí.
La guerra de Gaza i l’acció a Cisjordània busquen quedar-se la terra i impedir un Estat palestí
El perill d’invocar els textos sagrats és la seva literalitat. Sobretot quan la divinitat es presenta en la seva forma més violenta, cruel i venjativa. N’hi ha prou amb un fragment del Llibre de Samuel (1 Samuel 15): “ Samuel va dir a Saül: ‘Jo vaig ser l’enviat del Senyor per ungir-te rei d’Israel, el seu poble. Ara, doncs, escolta les paraules del Senyor’. 2 Això diu el Senyor de l’univers: ‘Demanaré comptes als amalecites del que van fer a Israel, quan pujava d’Egipte i no el deixaren passar’. 3 ‘Ara, doncs, ataca’ls i consagra’ls a l’extermini amb tots els seus béns. Mata sense pietat homes i dones, infants i criatures de pit, vaques, ovelles, camells i ases’”. Segons el relat bíblic, Saül va exterminar sense pietat tot el poble d’ Amalec, però va perdonar el seu líder, Agag, i alguns animals, i això li va valer el càstig de Déu i la pèrdua del seu ceptre de rei.
Veient la barbàrie amb què l’Israel d’avui està venjant l’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 –que va acabar amb 1.200 morts i més de 250 segrestats, alguns encara capturats–, es diria que està entossudit a reproduir al peu de la lletra les atrocitats bíbliques. Potser el mite d’ Amalec amaga en el fons una maledicció: la de convertir les víctimes en botxins.
Benjamin Netanyahu en una conferència de premsa el 21 de maig
Després de 600 dies de guerra, l’ofensiva militar israeliana a Gaza ha matat més de 54.000 palestins –la majoria civils, amb milers de dones i nens entre les víctimes–, ha sotmès els gazians a un bloqueig que amenaça de causar una fam esfereïdora i ha arrasat més de la meitat de l’enclavament. Assetjats per les bombes de l’exèrcit israelià, forçats una vegada i una altra a desallotjar les seves llars i els seus improvisats assentaments, privats d’ajuda humanitària, els palestins estan vivint un infern sense que ningú mogui cap dit, i menys que ningú, els EUA i Europa.
Limitada en gran manera per la culpa d’ Alemanya i els seus aliats sota el nazisme, la UE amb prou feines ha alçat la veu. Només els últims dies el canceller Friedrich Merz –i, de retruc, la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen– han començat a criticar Israel. El Canadà, França i el Regne Unit han instat el Govern de Netanyahu a aturar l’ofensiva militar, sota amenaça de prendre “mesures concretes”, i Espanya ha proposat la imposició d’un embargament d’armes i de sancions. Però, fins ara, no hi ha hagut res tangible. La pressió tampoc no ha fet efecte en Netanyahu. Lluny d’això, ha acusat els europeus de complicitat amb Hamàs.
El premier israelià i els seus socis ultradretans diuen que estan “horroritzats” –amb raó– per l’assassinat de dos membres de l’ambaixada israeliana a Washington per un activista propalestí mentre assisteixen impàvids –si no joiosos– al bany de sang que estan perpetrant a Gaza. Reproduint els mecanismes que els mateixos jueus han patit històricament, els extremistes israelians s’han dedicat a deshumanitzar els palestins –“animals humans”, els han dit– i a atribuir-los una culpa universal que inclou la nació sencera, sense distingir entre combatents o civils, homes o dones, adults o nens. “És una lluita de la civilització contra la barbàrie”, ha dit Netanyahu. Però el cert és que la civilització, aquí, no es veu per enlloc.
L’ Estat jueu ha estat formalment acusat davant el Tribunal Penal Internacional de genocidi i sobre Netanyahu recau una ordre d’arrest internacional. On comença i acaba el delicte de genocidi és una qüestió que els tribunals acabaran dirimint. Però és indubtable que el Govern israelià està embarcat en una política d’extermini que té com a objectiu empènyer els palestins a l’èxode.
La destrucció programada de Gaza i el que està passant a Cisjordània –extensió de nous assentaments, atacs violents contra els palestins, desplaçaments forçats de població– responen a un programa deliberat de neteja ètnica. La finalitat última és arrabassar definitivament als palestins l’únic territori que els queda i enterrar tota esperança d’un Estat palestí. Israel vol quedar-s’ho tot, una terra que consideren –ho ha dit Netanyahu– que els “pertany des de fa 3.500 anys”.
No és res nou. Als anys trenta i quaranta, alguns sectors del moviment sionista ja rebutjaven la solució de dos estats –finalment decidida per l’ONU el 1947–, consideraven que la permanència dels àrabs natius a Palestina suposava un obstacle per a la construcció del nou Israel i proposaven obertament la seva “transferència” als països àrabs veïns. No va quallar cap pla concret en aquest sentit, però des d’aleshores aquella idea ha poblat els somnis de la dreta ultranacionalista israeliana. I ara creuen haver vist l’oportunitat d’aplicar-la.
