El son del Japó produeix monstres estadístics. Fa un any i mig era Alemanya, a punt de la recessió, que desplaçava els nipons del podi de les economies més grans. El 2025 arriba el torn de l’ Índia, que superarà abans de final d’any el país del sol naixent. Per mèrit propi i, esclar, per l’atonia japonesa, magnificada per la depreciació del ien.
Tot i això, l’ Índia, l’Estat més poblat del món, ja escalfa per desbancar l’economia alemanya d’aquí dos anys i mig, segons les mateixes projeccions del Fons Monetari Internacional (FMI). Quedarà llavors amb prou feines per sota dels Estats Units i de la Xina.
L’economia índia serà la tercera per mida el 2025, només per sota de la dels EUA i la Xina
No és estrany que el president francès, Emmanuel Macron, donés suport divendres des de Singapur al fet que l’ Índia ocupi un lloc permanent al Consell de Seguretat de l’ONU.
Tot això, música per a les orelles índies, sobretot després del desenllaç agredolç de l’última escaramussa amb el Pakistan, a compte del Caixmir. Ahir dissabte, el cap de l’ Estat Major de la Defensa, el general Anil Chauhan, reconeixia públicament la pèrdua d’“avions de combat”. En plural, però “en cap cas sis”, com sosté Islamabad. Entre ells se sospita que hi ha el primer Rafale francès enderrocat.
Oportunament, un mes llarg d’ardor guerrer és reemplaçat als mitjans indis pel fragor habitual sobre triomfs econòmics, reals o imaginaris.
El primer a llançar coets va ser el director del laboratori de polítiques públiques NITI Aayog, B.V.R. Subrahmanyam. De seguida li va agafar el guant el mateix primer ministre i les televisions, totes afins. Narendra Modi es va afanyar a assenyalar que quan va prendre el timó, el 2014, el país encara era la desena economia.
L’avantatge indi estimat sobre el Japó serà de tot just mil milions de dòlars a finals del 2025 (4,187 bilions davant 4,186), però s’anirà eixamplant any rere any, en part perquè la població japonesa minva, mentre que l’índia creix.
També és veritat que superar el Japó s’ha abaratit. Quan el va superar la Xina, el 2010 –any en què l’ Índia es va conformar a avançar Espanya– la renda per càpita dels xinesos era de 3.500 dòlars. Avui l’ Índia segueix els seus passos i s’acosta als 2.500, una xifra semblant a la de Bangladesh.
El cas és que la bonança macroeconòmica passa gairebé de llarg per al 90% de la població. A aquest pas, venen a dir, l’ Índia ascendirà a l’ Olimp econòmic en tricicle motoritzat abans que en vehicle elèctric. Normal en un país on només una de cada tretze famílies té cotxe.
Tal com assenyala algun portal indi d’oposició, si s’exclou el 10% més privilegiat, la renda per càpita de la resta cau a 1.000 dòlars cada any. Per alguna cosa el 80% dels indis continua agafant-se a la cartilla de racionament.
El pes més gran de Nova Delhi en el concert internacional és irreversible, però d’això no es menja. El país hauria de generar dos-cents milions de llocs de treball els pròxims deu anys.
Tasca titànica, si no impossible, davant el fracàs del pla d’industrialització Make in India. La prova és que a unes oposicions per a 35.000 places als ferrocarrils s’hi van presentar 12 milions de candidats. La cosa va acabar malament, en un país amb una mitjana d’edat de 28 anys, davant els 49 del Japó.
La trajectòria índia és meritòria, però el banc central ha cregut convenient retallar tipus per segona vegada aquest any per estimular l’economia. Malgrat que, sobre el paper, aquesta ha crescut un 6,5% anual. I el primer trimestre, un 7,4%.
El problema és que la fórmula de càlcul ha estat manipulada tantes vegades que els indis es fien més de la seva butxaca. I, si bé molts preus han afegit un zero, els salaris no.
En realitat, s’ha destruït ocupació industrial i la taxa de participació femenina s’ha reduït. Tot i això, el ministre del ram, Piyush Goyal, ha dit que “l’ Índia continuarà sent l’economia de més creixement entre les grans nacions durant tres dècades”. Té, a més, la quarta reserva de divises més gran del món.
Certament, a l’ Índia hi ha llacunes d’excel·lència i l’educació conserva el prestigi d’ascensor social. La creativitat i la capacitat d’improvisació destaquen al concert asiàtic. Tot i això, els desafiaments són enormes i no són fora de les fronteres –on el pols militar amb el Pakistan ha drenat recursos–, sinó dins.
Als reptes socials s’han d’afegir els desafiaments climàtics, cada vegada més accentuats. Tant és així que, el 2050, el centre financer de Bombai a Nariman Point podria estar sota les aigües en un 80%.
Malgrat això, les borses van continuar l’ascens desbocat i van multiplicar la capitalització per 3,5 en una dècada, amb inversió estrangera i d’una de cada sis famílies índies. Tot i això, l’any passat l’índex Sensex amb prou feines va pujar un 8%, i aquest any, un 3,75%.
“ Modi ha continuat les millores en carreteres, aeroports o subministraments”, explica a La Vanguardia un empleat indi del Banc Mundial que demana l’anonimat. El governant s’ha pogut apuntar com a propis els avenços de la digitalització, “que han eliminat intermediaris”. És a dir, corrupció a petita escala. Mentrestant, els magnats Mukesh Ambani i Gautam Adani s’alternaven com a home més ric d’ Àsia.
A més, del diner negre, mai més no se’n va parlar, perquè les campanyes requereixen encara més diners que als EUA i aquests no creixen als arbres, ni a les fàbriques, sinó en l’adjudicació de grans obres públiques.
Mentrestant, la Delhi del 2025 –perjudicada per la covid– és pràcticament la mateixa de quan Modi va pujar al poder. Amb més metro, però molt més poblada, contaminada i calorosa. El purificador d’aire és el nou símbol d’estatus.
Des de fa anys, es magnifica l’acoblament d’iPhones, amb components xinesos, en una fàbrica índia. Tot i això, la veritable prova que els EUA es prenen molt seriosament el talent de l’ Índia és que Hollywood no li hagi concedit mai un Oscar a un llargmetratge de Bollywood.
