Els primers germans caputxins van arribar a Catalunya l’any 1578, procedents de Nàpols. Després de viure durant algunes setmanes a la rectoria de Sant Gervasi de Cassoles i a l’ermita de Montjuïc, a Barcelona, es van establir a l’indret, que segons la tradició, havia estat la casa paterna de santa Eulàlia, a Sarrià, quan encara era un municipi independent. Va ser l’embrió d’una comunitat que al segle XVIII va arribar a la seva màxima esplendor amb més de 700 religiosos distribuïts en 25 convents entre Catalunya i les illes Balears. Avui són una quarantena repartits entre Arenys de Mar, Igualada, Palma i els convents de Pompeia-l’Ajuda i Sarrià, a Barcelona.
El llibre Quatre segles de vida caputxina. 1578-1968 ( Edicions Morera), escrit pel religiós caputxí i sacerdot fra Valentí Serra de Manresa, aborda la història d’aquest orde mendicant a Catalunya i explora en un dels seus capítols les seves aportacions a la cultura popular, que van ser moltes i variades. L’autor, doctor en Història, destaca els seus coneixements en el camp de l’horticultura, la cuina popular, l’ús de plantes i herbes medicinals per tractar tota mena de malalties i el seu paper en la popularització del pessebre a les llars catalanes a partir del segle XVIII, decorades amb elements propis del paisatge de Catalunya. Suro, molsa o grèvol en detriment de palmeres i altres elements orientals.
Eren sol·licitats pels seglars com a metges; feien servir sangoneres per “depurar la sang” i fel d’escurçó per a les cataractes
Explica que els caputxins eren molt sol·licitats pels seglars com a metges i apotecaris. Com a grans coneixedors de les propietats de les herbes medicinals, que conreaven als seus convents, tenien el seu propi receptari per tractar malalties freqüents com ara el mal d’orella, les hemorroides, la febre o els còlics nefrítics. L’autor, arxiver del convent de Sarrià, diu que s’han conservat notes i remeis d’inspiració popular com, per exemple, “l’ús del fel d’escurçó per dissoldre les cataractes”. Una altra pràctica mèdica estesa per la comunitat era l’ús de sangoneres per depurar la sang i abaixar la tensió arterial. “Els infermers caputxins se servien d’aquests animals que guardaven vius en pots de vidre a les apotecaries conventuals per tenir-los a disposició quan havien de ‘sagnar’ els malalts”.
El col·lectiu va despuntar també en la tradició de buscar aigües subterrànies mitjançant radioestèsia, tasca que exerceixen els saurins. L’autor explica que el primer religiós que va exercir com a tal va ser Jeroni Codina de Caldes de Montbui, que el 1621 va planificar la canalització de les aigües de la ciutat de Mataró. El 1627, va projectar una séquia d’aigua navegable al Llobregat, a Barcelona, i es va ocupar també de la canalització i conducció d’aigües subterrànies al convent caputxí de Sant Roc de Figueres.
Una altra de les empremtes que van deixar cal buscar-la a la gastronomia, i en concret a la cuina d’aprofitament, enfocada a la vida d’austeritat i pobresa que practicaven els frares. Fra Valentí posa l’etiqueta de “cuina caputxina” a aquella que aprofitava els recursos, com les vísceres dels animals i l’ús de productes de proximitat i hortalisses de temporada. Ni en dies de festa es permetien grans excessos. Una màxima portada a l’extrem, la va deixar anotada el primer cronista dels caputxins a Catalunya, Miquel de Valladolid, que descrivia així els àpats dels fundadors: “Era el seu menjar ordinari tan pobre que jo vaig veure el dia de Nostre Pare Sant Francesc menjar a la comunitat de Santa Eulàlia pa cuit amb oli per no tenir carn ni una cap altra cosa millor”.