Paolo Guerrero sempre ha agraït al Genk que la proposta contractual rebuda via fax estigués en anglès. Ell i el seu entorn només parlaven castellà i van considerar que la falta d’interès del club belga per provar d’entendre’s era senyal que havien de deixar passar aquesta oferta. Poc després, va trucar a la porta el Bayern. Aquesta vegada no calia ni pensar-s’ho. Amb només 18 anys, Guerrero s’afanyava a fer les maletes i del Perú se’n va anar a Alemanya per començar la carrera com a futbolista professional. Era el 2002, el mateix any que Ronaldo va donar al Brasil l’últim Mundial, el Dépor es va emportar el centenariazo al Bernabéu o un menut argentí començava a fer entremaliadures al cadet B del Barça.
A Múnic, Guerrero va ser rebut amb els braços oberts pel seu compatriota Claudio Pizarro, que el va ajudar en l’adaptació. Amb ell, hi havia un altre jove sud-americà que el 1999 també havia seduït el club bavarès, Roque Santa Cruz. Amb el paraguaià va compartir vestidor, vivències i títols al llarg de quatre anys. Després, cadascú va emprendre el seu camí. Guerrero va jugar a l’ Hamburg i en diversos equips potents del Brasil. Santa Cruz va gaudir a Anglaterra (al Blackburn i al Manchester City) i va trepitjar Espanya ( al Màlaga i al Betis) abans de tornar a travessar l’Atlàntic. 23 anys de la primera trobada, el futbol els ha tornat a unir en un terreny de joc, i no per disputar un partit de llegendes o velles glòries. És el 2025 i Guerrero (41) i Santa Cruz (43) continuen en actiu. Aliena a la crisi dels 40, la Copa Libertadores els ha enfrontat a la fase de grups. En l’última jornada, el Libertad d’Asunción (Santa Cruz) va celebrar la classificació a la següent ronda després del 2-2 contra l’Alianza Lima ( Guerrero).
“En Paolo és un amic, hem passat molt de temps junts i veure’l jugar, poder compartir una estona al camp una altra vegada, és un privilegi. Estic content que continuï jugant. És un orgull veure’l després de tants anys, poder retrobar-nos en aquest moment de les nostres carreres és summament grat. Ens hem fet grans dins del futbol; poder conversar i fer-nos una abraçada és molt maco”, apuntava Santa Cruz, golejador des del 1998, després del primer partit al març.
A la segona volta també hi havia molta experiència en atac, amb Hernán Barcos (41), un clàssic del futbol sud-americà que va arribar a jugar amb Messi a l’ albiceleste , i el paraguaià Óscar Cardozo (42), ex del Benfica i de qui el futbol espanyol guarda bon record pel penal que li va aturar Casillas als quarts de final del Mundial 2010. Els aficionats que van anar a l’estadi La Huerta dimarts van veure unes davanteres que només entre tots quatre sumaven 167 anys. A més a més, tant Guerrero com Cardozo van veure porteria, cosa que va establir un rècord al torneig més important de Sud-amèrica. Per primera vegada, van marcar en un mateix partit dos jugadors de més de 40 anys per a dos equips diferents –en un mateix equip ja ho havia aconseguit el mateix Guerrero i Barcos també en aquesta edició–.
Roque Santa Cruz (43) i Paolo Guerrero (41) van ser companys al Bayern i rivals 23 anys després
El més sorprenent és que tots continuen tenint protagonisme. Guerrero –golejador més veterà a les eliminatòries sud-americanes després de marcar a l’anterior aturada de seleccions– ha perforat tres vegades la xarxa rival a la fase de grups; Barcos, cinc vegades si es té en compte la fase prèvia. Santa Cruz encara no s’ha estrenat aquest any a la Libertadores, però sí a la lliga paraguaiana, amb dos gols; tres més Cardozo, amb un a l’historial a la competició continental.
El cas pot semblar anecdòtic –sobretot quan es tracta de futbolistes contrastats que esgoten els últims als seus països d’origen–, però la realitat és que la longevitat al futbol, i l’esport en general, és cada vegada més estesa. L’esperança de vida a les carreres s’ha anat prolongant a causa de la professionalització en tots els àmbits: tecnològic, científic, econòmic... Tot i això, al futbol europeu, més competitiu i exigent, encara estem acostumats a veure pocs atacants quarantins –a Espanya hi ha l’excepció de Joaquín (41), del Betis–. Pot ser una imatge que es repeteixi més en el futur?
“Hauria de ser cada vegada més freqüent”, assenyala Saul Sánchez, nutricionista especialitzat en esport. “El que limitava l’atleta fa uns anys era la capacitat de recuperació després de la trentena. Ara es pot optimitzar el rendiment intervenint amb estratègies nutricionals, com ara augmentar les proteïnes o millorar els protocols de suplementació. Així doncs, la sensació de recuperació millora i es poden continuar encadenant entrenaments eficients fins i tot amb 40”, afegeix Sánchez, nutricionista al Deportivo d’A Coruña fins al 2022.
“L’avantatge del davanter és que té un recorregut més curt i menys desgast en comparació amb altres posicions”, assevera Emili Ricart, que creu que només als equips dominadors pot ser més habitual veure-hi davanters amb quaranta anys. Preparador físic en l’era del Barça de Guardiola, les seves sessions amb la pilota com a protagonista són un valor afegit per aconseguir la longevitat. “A aquesta edat calen entrenaments específics, de més qualitat que no pas quantitat, i se’ls allibera d’exercicis per no sobrecarregar-los”. Actualment, al Rayados de Monterrey amb un altre futbolista bregat en mil batalles com Sergio Ramos (39), Ricart també destaca el que anomena “l’entrenament invisible”. “Tot el que està relacionat amb l’alimentació, el descans... ajuda per prevenir lesions”.
Els experts remarquen la recuperació i la professionalitat com a factors crucials per a la longevitat a l’esport
Els experts coincideixen que l’entrenament invisible només es pot traduir en una carrera llarga amb professionalitat. L’obstacle, de vegades, és començar a cuidar-se en una edat esportiva avançada. “A partir dels 30 veuen el final a prop. Jo apostaria per començar com més aviat millor”, recomana Sánchez, que creu que la ciència i la legislació en l’esport tindran un paper clau. “Quan la normativa comenci a ser més laxa amb l’ús d’alguns elements, com ara les teràpies de substitució hormonal, s’experimentaran grans canvis”, augura. I destaca la investigació antienvelliment. “Es treballa amb cèl·lules mare, pluripotents... mecanismes moleculars que poden endarrerir el procés d’envelliment dels teixits i mantenir l’edat biològica tan jove com sigui possible. Aquests mecanismes aniran aterrant progressivament i amb la intel·ligència artificial es podrà fer un seguiment més personalitzat que permetrà que l’atleta sigui molt més veterà”, conclou.
