Una pregunta que es fa la nostra societat és com evitar l’augment dels populismes. A Occident han crescut extraordinàriament i manen en diversos països (els Estats Units, Hongria...). La democràcia liberal està amenaçada. A Europa més d’un 20% dels ciutadans consideren que aquest model és un obstacle per al progrés. I aquest percentatge va en augment. Alguns analistes apunten que els populistes “juguen millor amb els nostres afectes”.
És important encertar amb un bon diagnòstic i amb una bona teràpia per contenir aquest creixement. No tenim un remei màgic, però podem contribuir a trobar-ne la solució. El primer és recordar per què val la pena fer un esforç per protegir i millorar la democràcia liberal. Aquest model polític és el que ha donat els millors períodes en la història pel que fa a la dignitat de les persones: és el que més ha respectat els drets humans, ha donat més oportunitats econòmiques i socials, ha respectat més la pluralitat i a les minories, ha estat més inclusiu... No és una panacea i té dificultats per respondre a les expectatives dels ciutadans. No pocs es plantegen la disjuntiva de per què defensar-la i no lliurar-nos a les propostes populistes alternatives? Els resultats d’aquestes alternatives els coneixem bé a Europa. Sempre evolucionen cap a l’abús de poder, el conflicte i la ruptura social, l’augment de la corrupció i, sovint, acaben en col·lapse econòmic o en guerres. Per desgràcia ens n’ oblidem.
La resposta populista davant els reptes socials busca la mobilització afectiva
Als que no desitgen repetir errors passats, els va molt en encertar el “diagnòstic” i la “teràpia”. I no ho estem aconseguint. Hi ha dos principis molt rellevants en la mobilització social: el “principi de realitat” o de realisme cognitiu com a tendència a ajustar creences i comportaments a la informació objectiva de l’entorn (l’oposat és la “dissonància cognitiva”). L’altre és el principi de lleialtat al grup, de pertinença a un col·lectiu o nació. És un moviment que mobilitza i cohesiona les societats. Aquell busca basar-se més en la raó. Aquest, en les emocions. El punt central és que cada vegada hi ha més evidència empírica que primer van els sentiments i després la raó.
Les veus més assenyades se centren en el principi de realitat: busquen com abordar els temes de fons que han portat a aquest creixement de l’extrema dreta. Per això es preocupen per la falta d’oportunitats i d’expectatives de millora d’una part important de la població, la nova “classe social”; el politòleg britànic Guy Standing l’anomena la classe “precaritzada” (gent que cobra el salari mínim com ara repartidors, telefonistes, etcètera, amenaçats pels avenços tecnològics i amb poca protecció laboral o gens).
Aquesta classe emergent desconfia de les elits, dels partits tradicionals i de governs incomplidors; se senten oblidats i maltractats per les administracions i els polítics. Davant això, governs no populistes prioritzen la creació d’oportunitats, la sostenibilitat del sistema de pensions i de l’ Estat de benestar; abordar la desigualtat excessiva; posar fre al deteriorament mediambiental, etcètera. Posen el focus en polítiques econòmiques i socials i suposen que les aigües tornaran al seu curs. És veritat que tot això és fonamental i cal fer-ho però ens equivoquem si ens aturem aquí! Fracassarem: no salvarem el millor model que ens ha ofert la història ni deixarem sense munició els extremismes.
Lee tambiénVuitanta anys després
En una trobada després d’una presentació pública, el que va ser assessor en seguretat del primer ministre indi Narendra Modi ens va confessar que a l’ Índia no havien tingut mai tanta educació, tanta sanitat, tants serveis públics, tanta classe mitjana... I tanta insatisfacció social. A la pregunta i què fareu? La seva resposta va ser contundent: potenciarem el sentiment hinduista. Tal qual! La reposta populista davant els reptes socials busca la mobilització afectiva. El resultat d’optar és conegut: fins ara guanyen els populismes.
Els defensors de la democràcia liberal necessitem els dos instruments: polítiques racionals que aportin solucions realistes a les demandes socials i, simultàniament, un relat compartit que es dirigeixi als nostres afectes. Prioritzar els afectes és fonamental. Davant la construcció d’un “nosaltres” excloent pot haver-hi un “nosaltres” més ampli i plural, més acollidor per a tothom. Davant una proposta de futur en la qual cada país o regió serà una fortalesa pot haver-hi una proposta atractiva de nou ordre global que ofereixi seguretat (sentiment prioritari). Davant una visió econòmica de “guanyar-perdre” pot haver-hi la de “ hi guanyem tots”. Davant el sentiment de “descontrol i anarquia creixent”, un ordre consensuat i exigent per a tothom.
Com construir discurs compartit és el gran repte: no pot ser ingenu, ha de ser realista i apel·lar als nostres sentiments positius més profunds, que ens han donat els millors moments de la història. I el primer repte el tenen els partits polítics on aquests enfocaments enfrontats pugnen per ser hegemònics. Tant de bo la classe política sàpiga donar forma a aquest discurs compartit i els ciutadans el propiciem en les nostres relacions i a les xarxes socials.