Hi ha victòries que transcendeixen el futbol. La de Luis Enrique a la Champions amb el PSG és una d’elles. No per l’escut, ni per l’error de Mbappé, ni per la resurrecció de Dembele, ni per la golejada a l’ Inter... Ho és per qui la dirigeix. Perquè, en aquesta ocasió, guanyar és una manera de resistir.
Luis Enrique ha estat moltes coses: jugador genial, entrenador brillant, provocador de manual, icona d’honestedat esportiva. Però des de l’estiu del 2019 és, sobretot, un home a qui se li va trencar la vida. Aquest 29 d’agost, quan va morir la seva filla Xana als nou anys, va deixar de ser només Lucho. Es va convertir en símbol d’alguna cosa més profunda: la lluita inhumana per seguir quan tot s’enfonsa. ( Aquest article se suma als molts escrits per una sentida empatia, per imaginar l’insuportable dolor que sentiríem en una situació idèntica. Acompanyar-lo en el sentiment).
Hi ha pares que, com Lucho, viuen l’impensable: sobreviure a un fill. “El dol per un fill no s’acaba, només canvia de forma”, va escriure l’escriptora Elisabeth Kübler-Ross a La muerte, un amanecer . I Luis Enrique, amb la seva esposa, Elena, i els seus fills, Pacho i Sira, ha demostrat que el dolor no s’oblida, però pot transformar-se en impuls. Han creat la Fundació Xana com a acte d’amor i de servei. Com qui alça una llanterna al mig del túnel perquè d’altres no caminin a les fosques.
Lee tambiénBoicotejar la llengua catalana
Des d’aleshores, cada pas seu ha estat una declaració: entrenar la selecció, tornar a la banqueta, enfrontar-se a les dures crítiques, guanyar i perdre partits, tornar a aixecar-se... Tot amb aquella barreja seva de caràcter i franquesa que tan malament porta la hipocresia del futbol modern. Lucho va de cara. I per això se l’estima.
Quan ara alça la Champions amb un club marcat pel màrqueting, els diners i la pressió, hi ha una cosa que commou més enllà del resultat. Perquè darrere de l’entrenador hi ha un pare que ha après a viure amb l’abisme. Que continua parlant de la seva filla amb el nom que la vida no va poder esborrar-li: “la nostra estrella”.
Aquests dies, París celebra la Champions. Nosaltres, a Luis Enrique i a la seva gent. Als qui no s’amaguen quan fa mal. Als qui ploren sense fer espectacle. Als qui, amb l’ànima trencada, continuen caminant.
I guanyen. I no pel que aixequen, sinó pel que han sostingut.