Darrera dels membres del duo Ciutat, JP Sunshine & Guim –del col·lectiu barceloní Mainline–, hi ha gent molt real i arrelada a la terra: Jordi Pareta, enginyer agrònom i graduat en jazz pel Taller de Músics, és de Tor, un poble de l’Empordà, on encara treballa amb les terres de la família. I Guillem Bergadà ve de Santa Coloma de Queralt. “Els dos som de poble i ens diem Ciutat”, diuen. Fa un parell d’anys van debutar com a Ciutat amb Brandon, un disc d’electrònica downtempo i pop, i ara porten entre mans aquest Ciutat l’Amistat on s’inventen un retir espiritual que de fet és una secta on hi cauen amics incauts, un àlbum i video documental que té la gent fascinada. El Primavera sound els acull aquest dijous (18.45 h) a l’escenari Cupra.
A què us deveu primer quan feu aquesta música performativa, a la teatralitat o a la música?
Jordi Pareta: Un projecte no ha d’estar només encarat a una de les dues coses. Així como feia un referent nostres com La Fura dels Baus, l’art total, el dels 360º, del que puguis amarar-te’n i tenir una pel·lícula sencera, diu molt més d’un artista. De fet ja ho fem sentint un David Bowie.
Guillem Bergadà: La música és l’essencial, però després ens agrada molt abocar un concepte, una estètica. Hi dediquem temps i esforç aquí.
De què parla aquest treball nou?
J.P.: Parlem de les ombres ocultes de l’amistat. Aquesta comunitat la fem servir com una metàfora per expressar que a la vida quotidiana hi a manipulacions petites. En un grup d’amics hi ha jocs que no són tan sans. La dualitat de l’amistat és el que ens va inspirar.
G.B.: També hi hauria una veritat darrera, perquè si que vàrem fer un retir espiritual –no per fer el documental– i va ser una forma d’engatussar a artistes de tota Espanya pera que vinguessin i aprofitar-nos d’ells.
Un moment del documental 'Ciutat L'amistat'
I en un Primavera Sound com es tradueix aquesta idea de comunitat?
J.P.: No es fa com al video. Sí que anem tots amb el mateix xandall, però tenim una sorpresa diferent. Ens agrada sortir per la tangent.
G.B.: I també hi ha discussions durant el bolo i discutim per la nota que toquem... Hem intentat guionitzar petits gags. Ens vam assessorar per l’Enrique Barro de grup d’humoristes Venga Monjas. Aquest és també un gran referent.
Us heu inventat un gènere?
G.B.: Sempre acabem dient que fem pop electrònic, una cosa massa genèrica.
J.P.: A nosaltres ens agraden molt les contradiccions: al debut fa dos anys hi vam convidar la gent, però com que era una sala de 300 persones, vam haver de prohibir que vinguessin... Potser seriem un antipop.
Però musicalment què us mou?
G.B.: Escoltem molta música. Vàrem començar fent clubbing pero de fet escoltàvem jazz i underground, i vàrem dir... Per què no fem això que tan ens agrada escoltar?
J.P.: I justament avui he rebut un missatge de Xavier Batllés, de l’Orquestra Mirasol, una escena de fa dècades però que ens ha influenciat molt a Ciutat, és a dir, la fusió de jazz i música mediterrània d’Ona Laietana. Vam estar a casa seva esmorzant i ara ens ha enviat un missatge amb feedback del nostre treball. Ciutat beu molt de la música de casa nostra, evidentment portant-ho a dia d’avui i a la sonoritat amb què ens identifiquem.
G.B.: Ells també mesclaven estils com nosaltres, i estaven alerta a últimes tendències (aleshores eren els sintetitzadors i caixes de ritmes), i això ens crea un punt de connexió. Ha esta molt maco trobar algú d’una generació totalment diferent però amb qui ens uneixen moltes coses. I també per a ell ha estat maco veure que hi ha uns xavals que estan fent música rara i els tenen com a referents. Ens va estar parlant del disc que varen fer amb l’Ovidi Motllor, Crònica d’un temps. ¿Sisa? Ens encanta Sisa. I som molt fans de Jaume Escala, bastant inèdit, i de fet Ciutat és el nom d’un tema seu.
Post Laietana seria el vostre estil, doncs.
G.B.: Sí, el podríem batejar “post Laietana”, en som molt fans.
