Marcar és com anar en bicicleta. Vaja, que no s’oblida mai. Almenys, no per al més incombustible dels incombustibles, per al futbolista més obsessionat amb el gol de la història del futbol. Té 40 anys, està, com aquella galàxia, molt, molt lluny de la seva millor forma, però empènyer la pilota a la xarxa i decidir partits ho continua fent de pel·lícula. Es diu Cristiano Ronaldo, ha fet 137 gols amb Portugal i és el primer gran protagonista de la final four de la Nations League. Els lusitans van fer fora Alemanya a casa seva i es van colar a la final després de capgirar un marcador advers gràcies al gol de l’astre de Funchal.
El matx va haver de començar amb deu minuts de retard després que una espectacular cortina d’aigua i calamarsa deixés la gespa gairebé blanca i obligués els dos equips a refugiar-se als vestidors en ple escalfament. Un mal presagi per a aquesta primera semifinal, que va tenir molt més nom que futbol, sobretot a la primera meitat.
La mise en scène de Portugal va ser molt millor, amb pilota o sense, sempre amb les idees clares els homes de Roberto Martínez. Tàcticament ben posicionats, les seves intencions amb pilota no eren dissimulades. Posar-lo en l’àrea de Ter Stegen, a qui no s’acaba de veure tan segur com antigament, com més aviat millor. Una tasca en què va començar despuntant Pedro Neto, preparat per aprofitar que el radar de Kimmich sempre mira cap endavant, buscant la seva esquena, provocant els primers ensurts al porter del Barça. El primer, de Cristiano Ronaldo i el segon, amb la mateixa firma del futbolista del Chelsea.
Després d’una primera part insípida, Wirtz va avançar Alemanya, però Conceição i Cristiano van capgirar el marcador
Li costava Déu i ajuda, a Alemanya, travessar el centre del camp i entreveure Diogo Costa, molt lluny dels temps gloriosos d’una selecció que durant anys només va conèixer la victòria. Va ser Woltemade, la gran sorpresa a l’onze alemany, el que va caçar una pilota sola per confirmar que Diogo Costa és un porter extraordinari. El bigardo ( 1,98 m) de l’Stuttgart debutava amb l’absoluta, tot i que se l’intuiria més còmode en el tosc futbol dels vuitanta, per exemple, que aquest mannschaftde laboratori que continua dissenyant Nagelsmann, a qui falten massa elements per assolir una fórmula màgica.
Per a alegria de l’ Allianz, ja superada la tempesta, amb tots els seus espectadors de nou als seients, va tenir un petit tram de lucidesa la tetracampiona del món. I una bona combinació entre els inacabables Sané i Goretzka va tornar a aflorar les virtuts de Diogo Costa. Però no va trigar el duel a rebaixar les revolucions i viure molts minuts en què es va vorejar el tedi, poc ambiciosos un i l’altre, o potser, incapaços. Però no hi havia res a emportar-se a la boca i el millor per curar la fam futbolística va ser que Vincic no es demorés gaire a l’hora d’assenyalar el camí als vestidors.
Poques vegades li ha anat millor un entreacte a la funció com ahir. Tot just començar el segon acte, Cristiano no arribava a rematar una pilota que feia olor de gol. Ja s’intuïa que les coses havien canviat. I la tempesta, aquesta vegada de gols, es va desencadenar. Wirtz, de cap, va inaugurar el compte enrere, un regal de Kimmich i gràcies a un polèmic bloqueig de Woltemade –en aquestes tasques sí que se’l va veure còmode– molt protestat pels lusitans.
Al combinat de Nagelsmann li queda una tirada gegant si pretén recobrar nou impuls
No va trigar Roberto Martínez a ordenar un triple canvi, però va optar per deixar la seva estrella en el verd. Sabia millor que ningú què podia passar. Encara que l’entrada del diable Conceição va ser la que realment ho va canviar tot. Pràcticament en la seva primera aparició, va agafar la pilota al costat del seu entrenador, va enfilar l’àrea i va deixar anar un cop amb l’esquerra a l’ escaire per igualar les forces. Un golàs en tota regla i un cop massa dur per a una Alemanya molt dèbil, que no trigaria a caure a la lona. Cristiano se’n va encarregar, destapant el xampany comprat per Nuno Mendes. Si la cosa no va ser a majors va ser perquè Ter Stegen es va lluir en aquest tram final, amb el seu equip completament trencat. Portugal havia donat la sorpresa i ja espera rival a la final.
