No és una fotografia. Encara que avui a les televisions i webs vegin les imatges de la conferència de presidents davant les banderes respectives. L’ Estat autonòmic va néixer a la contra, impulsat per un element que ha frenat l’ afermament en la seva estructura estatal i entre la ciutadania. La voluntat d’impedir l’existència d’un únic territori autònom, Catalunya, (o dos, amb el País Basc) amb capacitat política com en la Segona República, va portar a construir un Estat que primer va tenir forma i després en va haver de prendre consciència. La creació de moltes autonomies, en lloc de dues i una descentralització administrativa per a la resta, va obrir possibilitats, però també va engendrar contrapoders.
Les cambres legislatives autonòmiques, per la seva pròpia condició, van aconseguir sobreposar-se amb més èxit a aquella temptació. El 1984 van començar a debatre esforços i desacords. El 1991 havien celebrat sis conferències de presidents de parlaments. No va ser el cas dels òrgans executius. El setembre del 1994, en el primer debat al Senat sobre la situació de l’ Estat autonòmic, el president Felipe González va acceptar la proposta del PP d’institucionalitzar una conferència de presidents autonòmics com a fòrum permanent de trobada entre executius. L’afany de les autonomies per ser Estat havia calat de manera transversal. Ho demanaven des de Manuel Chaves a la Junta fins a Manuel Fraga a la Xunta.
L’expresident dela Xunta va avortarla plantada del PP al govern el 2004
Tot i això, va caldre esperar que, el 2000, sis comunitats governades pels socialistes i José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del PSOE plantegessin altre cop la necessitat d’impulsar la conferència. I que aquest, ja com a president del govern, la constituís el 2004. En la seva primera cimera, l’octubre d’aquell any, els nou presidents del PP i la direcció nacional popular ja van voler aigualir-li la festa. Eren majoria i van demanar d’incloure un punt sobre les reformes del model territorial – Constitució i Estatuts– que el govern no va acceptar. (El reglament actual que permet a la majoria fer-se valer i que ara, legítimament, han utilitzat els populars es va aprovar el 2022.)
Però va ser Fraga qui, com a factòtum del PP, va avortar la plantada al govern. Sabia de la importància de la conferència i va preferir lliurar un text sobre el model d’ Estat fora de la documentació de l’ordre del dia a promoure la batussa. La seva actitud no sorprèn. El 1990 va declarar a aquest diari que “les constitucions que no es reformen es trenquen i les que no s’adapten s’incompleixen”. Paraules d’un exministre franquista que sonen progressistes al costat de les d’alguns dels seus deixebles.
Tampoc no és estrany. En els processos històrics, sovint en la vellesa els líders polítics prenen posicions més conciliadores amb els seus adversaris. No perquè els debiliti el pes de l’edat, sinó per la perspectiva. Els joves, en canvi, sense noció dels costos de la lluita dels seus majors, aclamen simplement la propaganda. La d’avui no és una foto en què es pugui triar ser-hi o no, és un camí.