Ha arribat l’hora de la veritat per al Primavera Sound, que un any més ha inaugurat la temporada de grans festivals obrint totalment el parc del Fòrum perquè una multitud de 70.000 persones inundés l’esplanada davant del mar mentre una llarga filera de fans de la música esperava per fotografiar-se davant de l’estàtua de les Supernenes, que aquest any presideix l’accés al recinte.
Des de primera hora va saltar a la vista que el gran objectiu per a la majoria era Charli XCX, que havia d’actuar passada la una de la matinada, més de nou hores després d’obrir portes, cosa que no va impedir que a primera hora de la tarda ja es veiessin curses per agafar lloc a l’escenari Estrella Damm. Excusa o objectiu, la meta de veure la britànica oferia temps sobrat per recórrer els diferents camins musicals d’ahir a la tarda, des de la barreja de flamenc i rock dur de Frente Abierto, amb Israel Fernández i Lela Soto, fins al pop de factura disco dels setanta de Magdalena Bay o el hardcore dels contundents Idles.
Idles van reclamar un i un altre copllibertat per a Palestina, implicant el públic, que va corejar “Free Palestine”
I, per descomptat, FKA Twigs, que bé podria ser la quarta Supernena del Primavera amb l’espectacle que va presentar a primera hora de la nit –havia cancel·lat les dues anteriors edicions–, centrat en el tercer i últim disc, Eusexua. Tahliah Debrett Barnett va desplegar tot el seu ventall de virtuts: la seva veu de soprano, els seus temes enfocats en la pista de ball i la treballada posada en escena amb gran protagonisme del ball.
Amb nul·la presència de músics, tret de la taula de mescles, l’actuació performàtica i amb diversos canvis de indumentària va ser un viatge sonor en tres actes amb ostentacions de veu de la soprano (notable a Stripteaseo Home with you) i demostració atlètica. Tot va començar amb el pop electrònic de Perfect strangersper trepitjar el tecno, el drum and bass d’ Oh my love o el hip-hop amb l’efervescent Room of fools, la percussora Drums of death o Girl feels good, homenatge a Madonna amb coreografia inspirada en la del vídeo Don’t tell me de la diva del pop.
Del calador britànic va arribar un altre peix gros de la jornada, Idles, que van llançar una andanada de punk i hardcore amb bombos pesants i gruixudes línies de baix, gustoses de retronar per a martiri dels timpans més pròxims a l’escenari. L’aclaparadora Colossus va obrir la bretxa per on el quintet de Bristol va introduir els temes de Tangk, un disc més elaborat que els anteriors amb matisos que s’igualen en el directe mentre Joe Talbot recordava el seu desgrat per la monarquia ( “fuck the king”, en poques paraules) i reclamava una vegada i una altra llibertat per a Palestina, involucrant el públic, que va corejar a l’uníson “Free Palestine” mentre interpretaven Wizzz. I entremig molta canya: Gift horse o Pop Pop Pop, de nova factura, igualaven en contundència i caràcter els cors punks de Danny Nedelko o el caràcter de Rottweiler i altres hardcores que van sonar preparades per pogos constants amb Mark Bowen i Lee Kiernan tocant la guitarra mentre flotaven sobre el públic. Senyal que no tothom va als festivals a fer-se selfies per a Instagram.
La tarda va oferir descobriments com els californians julie, distorsió i shoegaze tant en el so com en l’actitud que va reunir els amants del guitarreig provinents del concert de Yawners, un dels primers de la tarda, en què Elena Nieto es va encarregar d’escalfar motors mentre Cmat reunia la nombrosa colònia irlandesa. Les alternatives passaven per artistes que fan els seus primers passos, com ara Amore –amb les Hinds, protagonistes el dia abans, d’espectadores– o el duo Ciutat en format quartet, amb orgues que recorden Sisa i fumant per calmar els nervis. Dos exemples de pop electrònic sorgits d’escoles musicals que es van creuar en horari amb Cassandra Jenkins, Kate Bollinger i Beabadoobee (dos nord-americans i una anglesa, us sona?), les dues últimes als escenaris principals, que a a aquelles hores ja vessaven de públic en la pacient espera perquè arribés la nit i l’anhelada Brat.