Un llibre que convida a beure l’amor a galet

Quan era jovenet hi havia dues històries diguem-ne d’amor que m’encantaven. La primera era un conte de Paul Morand. L’escriptor assisteix a una competició ciclista de 24 hores i sedueix la dona d’un dels corredors. Però s’emociona tant amb les incidències de la cursa que al final no es veu en cor d’anar-se’n al llit amb la senyora, que hi està ben disposada. L’altra és d’una cançó de Georges Brassens: L’orage. Una dona truca a la porta del cantant perquè hi ha tempesta i el marit, que és comercial de parallamps, ha sortit a vendre els seus productes. El veí la consola i cada cop que hi ha un temporal viuen una gran passió. Fins que, de tant vendre parallamps, l’home es fa milionari i es muden a un país imbècil on no plou mai. Als versos finals Brassens demana que la pluja parli a cops de timbal “auxquels on a t’nu tête ensemble”. És a dir, els qui han viscut plegats les tempestes. Jo, que era un passerell, m’imaginava els caps que s’entretocaven sobre el coixí amb un amor etern. I no només amb el cap de la dona del venedor de parallamps: totes les dones amb qui el narrador s’havia entretocat en un llit. Crec en l’amor, m’agrada aquesta manera dolça i delicada d’ocupar-se’n Morand i Brassens i em carrega bastant la tendència a parlar-ne malament i viure’l com un drama. 

És una de les raons per les quals Lisa Cohen, la primera novel·la d’Ada Klein Fortuny (1975) em sembla tan bona. Des del punt de vista de l’estil i de l’interès d’algun element concret de la trama potser es podria millorar, però des del punt de vista del to és insuperable. Una de les poques coses que se saben de Klein, molt gelosa de la seva intimitat, és que es metgessa. L’any de la pandèmia va publicar La plaga blanca, un recorregut per la història cultural de la tuberculosi, que va ser rebut amb grans alegrois. Amb aquesta novel·la curta també es mereix que l’aplaudim. Una dona que ha estat una bellesa, ara ja és gran, ha trobat un amor madur i el viu amb “una alegria de ser desballestada”. Prendre un tren per anar a trobar el seu amant, estar estirada en un llit fent-li dibuixos a la panxa amb el dit, li fan sentir una sensació de plenitud. És a partir de la plenitud, i no pas del ressentiment i la mala sombra , que la protagonista reconstrueix per a la seva consciència i per a la complicitat i estima del lector, la seva vida sentimental i sexual des de l’adolescència. 

Lisa Cohen celebra totes les coses bones de l’amor, que són un munt. Explica amb naturalitat com estant amb un home se sent atreta per un altre, explica com es fa pregar i com més li van al darrere més diu que no, explica que cada cop després de trencar amb l’home que estima busca homes tireta per tapar la ferida (quina imatge més bona), explica que del sexe se’n parla molt però que no se’n diu gairebé res, que tots en tenim una idea rígida i masculina (tot i que les parelles de Lisa acostumen a ser sensibles i tendres), explica que les relacions no són lineals, que hi ha cicles sentimentals i sexuals, explica que els grans amants són com les tomaqueres que moren perquè xuclen tant que esgoten la terra on es crien, explica que s’enamora d’homes que gosen. Hi ha un moment que la narradora diu que es beu l’amor a galet. I darrere d’ella també nosaltres ens fem un fart de beure’n. De situacions dramàtiques també n’hi ha: la mort en un accident de cotxe dels pares que no s’estimen, un avortament, però tot ho diu amb la mateixa senzillesa que quan parla de l’amor. Sense escenes eròtiques estúpides, sense confessions lacrimògenes, sense bestieses culturalistes, sense calcs rodorerians depressius: un cop de vent fresc a la cara.