Itàlia viu una guerra cultural oberta, en què la lluita per l’hegemonia ideològica ara passa pel control del sistema fiscal. El Govern de dretes intenta calmar els ànims, però el cert és que l’oposició més dura a Giorgia Meloni i el seu Executiu ha arribat aquests mesos d’alguns actors i directors de cinema. El món cinematogràfic acusa el poder polític de “maccarthisme” i d’haver provocat una crisi profunda que estaria afavorint altres països, com Espanya, on s’estarien traslladant molts rodatges. Pels sectors conservadors, tot i això, l’audiovisual italià ha gaudit de privilegis –també polítics– que ara s’han de corregir.
La resposta del col·lectiu ha estat contundent: una carta firmada pels noms més destacats del cinema italià, entre els quals Paolo Sorrentino, Marco Bellocchio, Paola Cortellesi, Matteo Garrone i Nanni Moretti.
Meloni assegura que s’han acabat els malbarataments i el ministre acusa el sector d’esquerranisme tribal
La disputa, de base fiscal, s’ha desplaçat ràpidament al terreny ideològic. “Ja n’hi ha prou de descomptes fiscals per als xiringuitos de l’esquerra”, acusa la dreta, temptada una vegada més d’imposar la seva hegemonia cultural.
Malgrat el clima de confrontació, els darrers dies s’ha obert una tímida via d’ entesa: la setmana passada, una delegació d’artistes va ser rebuda pel ministre de Cultura, Alessandro Giuli, que va anunciar que té la intenció de modificar part de la normativa fiscal per atendre algunes de les demandes plantejades. Un gest ben rebut, però que no resol del tot el conflicte.
L’arrel de l’enfrontament és la forta restricció a l’anomenat tax credit , un mecanisme que permet a les empreses del sector recuperar una part dels costos d’una producció mitjançant deduccions fiscals. En alguns casos, el reemborsament arribava al 40% de la despesa, una xifra elevada en comparació amb altres països europeus.
Segons els cineastes, aquest sistema ha fet possible la realització de moltes pel·lícules que, d’una altra manera, no s’haurien arribat a rodar mai, especialment dins del cinema independent o d’autor. Per l’ Executiu, en canvi, el model ha afavorit una xarxa clientelar afí a l’esquerra, heretada de governs anteriors, i no ha servit per ajudar els més petits. Des del seu punt de vista, s’han destinat grans quantitats de diners a pel·lícules que, en molts casos, han fracassat en taquilla.
Una petició firmada per una vintena d’associacions denuncia que actualment el 70% dels que treballen en el cinema a Itàlia han estat més d’un any sense feina. “Han passat coses que són una bogeria i les estem corregint –va dir Meloni en una entrevista al diari La Verità –. No llançaré els diners dels ciutadans per pagar coses que no mereixen ser finançades. Farem una distinció entre el que és bo i el que, a parer nostre, no ho és tant”. Unes paraules que han alimentat el temor que, a partir d’ara, només es financin obres afins al Govern.
El director Gabriele Muccino va resumir així la situació: “El cinema fa dos anys que està aturat, i això ha provocat la fuga de productors estrangers. Avui prefereixen rodar en països com Espanya –on els incentius poden ser del 45%– o França. Jo mateix filmaré una pel·lícula al Marroc”.
L’enfrontament va arribar al seu punt més àlgid el mes passat. La polèmica va esclatar després del discurs de l’actor Elio Germano –protagonista de pel·lícules com El capital humà o La nostra vida , les dues conegudes a Espanya– durant la gala dels premis David de Donatello, l’equivalent italià dels Goya. En l’acte, Germano va acusar l’ Executiu de desentendre’s dels problemes del cinema i de col·locar els seus aliats polítics en càrrecs clau, en lloc de nomenar persones capacitades. El ministre li va respondre parlant “dels danys provocats pel tribalisme domèstic gauchista”. La batalla cultural, a Itàlia, també es lliura amb paraules gruixudes.