Déu aniria a un concert de música irreverent, explícita i bakala? Samantha Hudson (Mallorca, 1999), l’artista multifacètica que va debutar amb Maricón fa gairebé deu anys, assegura que sí. La de Magaluf passarà pel festival Sónar per presentar Música para muñecas , el seu nou projecte, no sense abans prendre partit sobre la polèmica aflorada després que se sabés que el fons d’inversió propietari del festival, KKR, té interessos en els territoris ocupats de Cisjordània.
Gènere
Per a algunes dones,la feminitat ha estatuna imposició, i per a d’altres, tot el contrari”
Aquest any anirà al Sónar?
Sí, el Sónar ha estat un festival que ha ofert un espai meravellós per a la cultura i per a les persones amb una visió crítica, per això comprenc i comparteixo el descontentament i la desesperació que ha generat aquesta notícia. Estem empastifades, som còmplices, però alhora és complex dirigir el poc poder que tenim cap a una cosa que resulti efectiva. Són tots els festivals d’ Espanya, un teixit cultural molt rellevant per a la música i, sobretot, el principal suport econòmic de moltes artistes.
Quins sons diferents porta respecte als anteriors treballs?
Més que un canvi radical és un upgrade. La feina anterior era la festa i aquest és la ressaca, les instrumentals continuen tenint aquella ona electritzant, hard bass, bakala, divertida i irreverent de transformació de l’espai en un megaclub que embruixa els oients fins que perden el control dels seus apèndixs ballant i movent l’esquelet sense fi.
Un disc que compta amb les col·laboracions de Zahara, la Zowi i Villano Antillano.
Totes les col·laboracions han sorgit com una epifania. Liturgia explora el procés creatiu, Zahara ha estat una artista molt perseguida pels sectors catòlics i israelians. Era perfecte perquè, quina sacerdotessa necessitava? Una Joana d’Arc moderna. Hot (gimme more) amb la Zowi és una cançó guarrona , soc aquella filosofia pop i litúrgia, però també soc una noia sexi que es lliura, de tant en tant, als plaers de la carn. Full lace y el tag és la cançó per gaudir més. Sortir al carrer amb la perruca, la trucadora [ peça interior dissenyada per amagar els genitals masculins] i el top que ensenya el belly perquè la gent em vegi i digui: fa cara que li dona ben heavy.
Mis muñecas és un àlbum per a tots els públics?
Sí. Als meus xous hi ha una relació molt horitzontal amb el públic, que sempre ha format una part íntegra de l’espectacle. La meva música és per a les meves nines, que són totes les que venen a veure’m, i a més, té aquella connotació de dolls molt a l’ordre del dia, àmplia i plural.
I molt estigmatitzada, també.
Durant molt de temps, muñecas ha estat una cosa de què les dones han fugit perquè s’ha convertit en la representació d’aquells rols de gènere imposats. Però mentre que per a algunes dones la feminitat ha estat una imposició, per a d’altres ha estat al contrari: un escenari molt restringit. La nina és igual d’antiga que la humanitat, la dissidència, les díscoles i les rebels. L’horitzó, tan ampli, representa l’epígraf de les fantasies que alguna vegada hem somiat de nosaltres mateixes. Si vens a veure Samantha Hudson, ets una nina.
Qui és més musa: Déu o el queer ?
Són el mateix, la divinitat és una manera de respondre a una pregunta que potser ni tan sols saps quina és. Hi ha qui s’aferra a aquesta devoció, fe o espiritualitat, i això passa també amb la família escollida, el teu entorn. Per mi és igual de diví Jesucrist que el col·lectiu LGTBIQ+, però sobretot la meva musa soc jo mateixa. No tinc cap mena de dubte que Déu aniria a un concert meu.
“Ser buena persona no es hacerlo todo bien, es hacerlo mal y saber responder”. Aquesta és una frase de No sé quién soy, la penúltima cançó de l’àlbum. Podria ser la síntesi del disc?
El disc comença amb una homilia i parla de ser una nena trans. Té molta reminiscència a Maricón , i la devoció que sentia de petita per Jesucrist i per l’Església. Em feia gràcia començar amb una litúrgia electrònica juntament amb Zahara i acabar amb aquesta mena d’oració, cant o sermonet de la meva nena interior. Aquella frase és la conclusió que en vaig treure. Potser no sé qui soc ni on vaig, però crec que sí que sé qui no soc i on no vaig.