Salvador Chava Gómez té 56 anys, és campió i subcampió olímpic, doble campió mundial i s’ha enfrontat durant dues dècades als millors boies de waterpolo. Amb 18 anys, es va traslladar de Madrid a Barcelona pels Jocs del 92. “Vam ser un experiment”, defineix. “Els professors et deien: o estudies o fas esport”.
Chava va viure un somni amb la famosa generació d’ Or dels Manel Estiarte o Jesús Rollán, però va ser víctima d’un sistema que pensava en l’ara. “Els clubs et pagaven en negre. No hi havia contractes. Vaig estar en un club que em va dir: ‘Et pagarem una part en A i una altra en B’. Quan vaig mirar la meva vida laboral, no hi constava res”, explica. I passa el mateix amb les beques ADO que Chava va rebre durant 17 anys. “Pagàvem els nostres impostos, però no cotitzaven”, apunta. “Ens ho donaven en concepte de dietes o ajuts”, puntualitza Jordi Sans, el seu company d’equip, que està en la mateixa situació.
Chava només ha cotitzat 13 anys. I no en té prou. Quan es jubili, no cobrarà pensió.
La seva història és la punta de l’iceberg d’un problema que ha mobilitzat la generació del Cobi i que ha unit les grans estrelles espanyoles de l’esport olímpic, de Fernando Romay a Saúl Craviotto.
La precursora és Almudena Cid, cansada de sentir testimonis dels seus companys quan “s’apagaven els llums” que no anaven “enlloc”. “Quan mires la vida laboral t’adones que el que has fet no valia la pena. No hem treballat”, explica.
L’exgimnasta va contactar amb una advocada, amb la UGT i amb la Fundació Blanca Fernández Ochoa. I es va llançar a unir esportistes i a lluitar pel seu cas. Hi ha un grup de WhatsApp que lidera la lluita perquè se’ls reconeguin aquells anys d’ ADO com a cotitzats, tenint en compte la seva dedicació i condició d’esportistes d’alt nivell ( EAN). “Entrenàvem cinc o sis hores al dia, hi havia desplaçaments, concentracions, competicions... Ara mateix tinc lumbàlgia, puc tenir una pròtesi, i tot això és per l’esport. Vull que es reconegui, com passa en altres països”, introdueix Sans. “Els campions olímpics a Sèrbia tenen una renda vitalícia quan fan 40 anys, i a Hongria quan arriben als 35. No demanem això, que quedi clar, només que ens cotitzi, en el meu cas són 18 anys que he servit el país. Em compta la mili, però en canvi els anys a la selecció no”. Un altre dels casos paradigmàtics és el de l’exjugador de voleibol Rafa Pascual, que segons consta en la seva vida laboral “no vaig començar a treballar fins que vaig formar part de la candidatura de Madrid 2020”. “Això no és el pitjor. Quan em retiro, torno a Espanya i no tinc Seguretat Social. La meva vida laboral és ara mateix de set anys. Què he de fer per cobrar una pensió si vaig estar 20 anys a la selecció? Com en treballo 30 més si en tinc 55?”.
El Consell Superior d’ Esports està en contacte amb aquest grup d’esportistes i reconeix a La Vanguardia que és “sensible” amb aquesta qüestió i està desenvolupant un estudi per garantir la protecció social d’aquells esportistes que van lliurar la seva vida a l’esport dècades enrere i que responguin a uns paràmetres. En la primera fase estan identificant quants esportistes no van poder cotitzar per la falta de regulació del seu “règim especial”. Aquest procés es va acabar el 31 de maig amb més de 1.000 formularis. “Hi ha voluntat, però és urgent, molts ja es jubilen”, apunta Cid, que dona una altra clau: “Tenim lesions dures que ens condicionen. Convivim amb dolor”. I afina el tret: “La piràmide està al revés. Els directius cotitzen, però l’important són els esportistes, no?”.