Després de molt de temps donant-li voltes, els governs català i espanyol han acordat un projecte d’ampliació per a l’aeroport de Barcelona. Es tracta, sens dubte, d’una bona notícia per les expectatives de prosperitat social i econòmica que porta associades. I perquè la proposta presentada afronta de cara la qüestió mediambiental, que s’ha de resoldre bé a escala local (millor del que s’ha fet fins ara) i s’ha de plantejar amb responsabilitat a escala global.
Ara bé, tot i que celebrem que finalment ha arribat la solució per a l’ampliació de l’aeroport, des del RACC creiem que hem perdut quatre anys que afecten la competitivitat del nostre país. Massa sovint acabem fent el que toca, però molts anys més tard del que podríem haver-ho fet.
Massa sovint acabem fent el que toca, però anys més tard del que podríem haver-ho fet
Dit això, no hem de treure valor a aquest anunci perquè aborda dues de les quatre dimensions que envolten el futur de l’aeroport de Barcelona.
En primer lloc, fa una aposta per una longitud de pista (3.160 metres) que és justament el llindar que necessiten els millors avions actuals que presten servei en rutes intercontinentals per poder-se enlairar a plena càrrega i a ple sol a nivell del mar. És una decisió lògica i coherent amb la intenció d’impulsar el potencial d’intercontinentalitat de Barcelona-el Prat.
En segon terme, reconeix les mancances i els incompliments en clau ambiental i aposta per una configuració que minimitza l’impacte ambiental, té present la viabilitat de la llacuna de la Ricarda i minimitza les molèsties acústiques sobre Gavà i Castelldefels. A més, incorpora els objectius de descarbonització del sector aeri i aeroportuari. I destaca la creació d’un fons ambiental i d’una anella verda. En definitiva, una bona base per afrontar el necessari procés de negociació amb les autoritats ambientals europees.
La tercera dimensió és la territorial i urbanística, resumida en la connectivitat ferroviària en alta velocitat entre els aeroports catalans. Com que el projecte presentat en parla molt superficialment, caldrà vetllar perquè realment s’aconsegueixi un bon encaix amb el desenvolupament del port de Barcelona i amb la xarxa viària i ferroviària. Tot plegat, el país s’hi juga molt. I queden gairebé totes les respostes pendents.
Finalment, la quarta dimensió és la governança. L’acord presentat no en diu res. Però seria ingenu pensar que es podrà afrontar el projecte en la seva integritat sense abordar a fons la manera que les institucions polítiques, socials i econòmiques del territori puguin participar de la presa de decisions estratègiques de l’aeroport. Segueix pendent com fer possible aquest encaix imprescindible, però la realitat és que encara hi ha marge d’actuació per trobar una solució viable per a totes les parts.
Ara bé, el principal interrogant que sobrevola el projecte és com garantir que l’increment de capacitat sigui realment aprofitat per a vols de llarg radi i no acabi sent acaparat per vols de curt radi. En aquesta qüestió rau la credibilitat de tot el projecte. Mentre busquem la resposta, aprofitem el temps per començar a caminar.