Resistència a la frustració
Si no ha llegit Mi madre era de Mauriúpol, de Natascha Wodin, li recomano que no se’l perdi. En aquesta obra, l’autora busca el passat de la seva mare, que es va suïcidar quan ella era una nena, i, alhora, el de tota la família per entendre els seus orígens. El rastreig li permet anar trobant pistes de gran part dels seus parents, escampats per culpa de la revolució russa i més tard de la Segona Guerra Mundial.
Un dels personatges que reflecteixen més bé les penalitats dels qui vivien en països que formaven part de l’URSS és la seva tia Lídia (Mariúpol, 1911). De nena, s’enfronta a la pèrdua de tot el que la família té, a malalties gravíssimes i a una fam massiva de tal magnitud que a la ciutat no van quedar ni gossos, ni gats. De jove, és detinguda, acusada de conspirar contra el poble i enviada a un camp de treball a mil cinc-cents quilòmetres al nord de Moscou, on ha de bregar amb el fred, la gana, les malalties, tasques duríssimes i una natura perillosa i inclement. No acaben aquí les calamitats que li passen, però ella continua endavant.
La Lídia és una persona resistent a la frustració. Aquesta resistència pot ser deguda en part a la personalitat, però també i en més mesura a l’educació rebuda. Aprendre estratègies per saber demorar la gratificació, per tolerar les situacions adverses sense enfonsar-se emocionalment, per ser tolerant davant de la incertesa i per canviar d’enfocament quan alguna cosa no va com volem són essencials per gaudir d’una tolerància alta a la frustració.
A la nostra societat totes aquestes estratègies estan en alguna mesura en desús. Fixi’s en la publicitat. “El que vols, quan ho vols”, que apel·la a la immediatesa de la satisfacció del desig. I aquest altre eslògan: “Un cop comences, no pots parar!”, que incentiva comportaments impulsius i vol curtcircuitar l’exercici de l’autocontrol emocional. I encara aquest: “No esperis més per saber què t’espera”, que pretén conjurar la incertesa i que, inopinadament, és utilitzat per serveis de tarot i de vidència. En fi, que cada cop és menys freqüent trobar gent amb resistència a la frustració.
Els disgustos, així com les satisfaccions, formen part de la vida. Per fer front a les satisfaccions no es necessita gaire preparació. No fa nosa un bon tros de pa! En canvi, per engaltar els disgustos, més val haver estat entrenat des de la infantesa.
Per engaltar els disgustos, més val haver estat entrenat des de la infantesa
La criança positiva actual, que recorre a l’acompanyament emocional i a la comprensió de les necessitats de la criatura, pot ser una bona eina per ensenyar a gestionar la frustració. En lloc de cridar o castigar, s’ajuda a posar nom al que sent, se la conté i se l’acompanya fins que ho pugui processar.
El problema comença quan es mal interpreta o s’aplica erròniament aquesta mena d’educació i es confon respectar la criatura amb evitar-li qualsevol malestar. Aleshores, el missatge que rep és: el món s’ha d’adaptar a mi. Posem un exemple: no agafar un nadó que plora, tenint les seves necessitats cobertes i sense cap malaltia, ¿s’hauria de considerar maltractament o, contràriament, constitueix un aprenentatge per fer front a les situacions ingrates de la vida?
Sens dubte, les dades que aporta el professorat tendeixen a fer-nos pensar que no estem donant les eines correctes, almenys no sempre. Alguns casos explicats per docents: a la llar d’infants, la nena es presenta en pijama perquè avui no s’ha volgut vestir. A primària, fins i tot a sisè amb deu anys, el nen no vol a una sortida de tres dies amb l’escola ni hi pot anar perquè no gosa dormir sol al llit. A secundària, el pare recrimina al tutor la nota baixa que ha li ha posat a la filla i el commina a canviar-la. A la universitat, l’alumne es presenta a l’entrevista acompanyat de la mare, que, és clar, és convidada per la professora a abandonar la sala.
Vostè deu pensar que aquestes situacions no deuen ser freqüents. I, naturalment, no es corresponen amb el 100% de l’alumnat, ni tan sols amb el 50%, però alguna cosa estranya hi ha quan tots els professors i les professores tenen unes quantes anècdotes d’aquest estil.
Una criança permissiva o sobreprotectora, encara que es disfressi com a respectuosa, pot dificultar el desenvolupament i generar individus amb una tolerància molt baixa a la frustració.