És molt important ser agraït, en aquesta vida. Per tant, començaré donant les gràcies a Marc-André Ter Stegen. Amb ell a la porteria, el Barça va assaborir la glòria a Berlín en la que és, fins ara, l’última Champions blaugrana. Ha defensat la porteria amb solidesa i determinació en innumerables partits, alguns de més transcendents que d’altres. També en inesborrables i indignes desfetes. Ha donat la cara sempre i ha infringit serietat, treball i rigor a un vestidor del qual ha acabat esdevenint capità. S’ha fet seu el Barça, Barcelona i Catalunya, on se sent com a casa i on ha fet algunes de les seves inversions en negocis al marge del futbol. Per tot això, gràcies. El Barça ha pogut presumir de tenir, com a mínim, un dels tres millors porters del món. Infranquejable, inqüestionable, insubstituïble.
Però tot just els primers compassos de la temporada, a finals de setembre, Ter Stegen es lesiona de gravetat i s’albira el drama. Amb un entrenador nou, una plantilla poc retocada, quatre joves de la Masia i un Madrid luxosament reforçat, la pèrdua de l’assegurança Ter Stegen sota pals feia témer el pitjor. Paradoxalment, però, i com si es tractés d’una mena de catarsi, la lesió de l’alemany ha acabat sent reveladora i ha fet emergir una realitat intencionadament amagada. No hi havia res, més enllà de Ter Stegen. Un pla B poc consistent, fet a mida per no interferir en la voluntat de l’alemany, que fa anys que confon la seva ambició personal amb la tirania d’imposar un projecte a la porteria del Barça curt de mires, que comença i acaba en ell. Amb la connivència del club, esclar. El pla era ell i només ell. Res de competència, res de repartir minuts ni competicions, ningú que li pogués fer ombra. I el club l’hi ha permès amb el risc que passés el que ha acabat passant. Tots a córrer a buscar un porter amb experiència i rodatge per afrontar una temporada que ha acabat sortint pràcticament rodona. I aquest èxit, sense ell, tampoc no ha estat de fàcil digestió per a Ter Stegen, que es va afanyar a dir als mitjans que estava a punt per reaparèixer en el tram més decisiu de la temporada.
El pla era ell i només ell, res de competència, res de repartir minuts ni competicions
I encara n’hi ha que assenyalen el club acusant-lo d’escampar justament ara totes les misèries del capità. Res més lluny de la realitat. L’oportunitat de mercat de fitxar Joan Garcia no ha fet dolent un bon porter com Ter Stegen, només faltaria. Però sí que ha posat en evidència un comportament egoista de l’alemany –que és egoista com ho són la majoria dels esportistes d’elit– que ha estat perjudicial per al creixement del Barça. I davant aquesta situació, el club té tot el dret del món a dir “fins aquí” i proposar un nou paper a Ter Stegen. O obrir-li la porta de sortida, si no assumeix que la seva manera d’entendre la gestió de la porteria perjudica el Barça.