L’essència de la nova Xina

Els gratacels de Pequín centellegen en la nit càlida del juny. El dens trànsit es torna caòtic per les interrupcions de milers de motocicletes de repartidors, que no respecten els semàfors (les multes són inferiors al plus que els paguen per arribar en un temps rècord). Les 28 línies de metro continuen saturades com sempre. Els centres comercials destil·len efluvis de gastronomia variada per a delectança dels consumidors que compren en persona, malgrat Alibaba (l’Amazon xinès). La ciutat vibra aliena a la guerra comercial que cogita la Casa Blanca. La Xina continua decidida la trajectòria cap al destí de primera economia del segle XXI. I es consolida com la societat digital més desenvolupada, on es paga als supermercats amb reconeixement facial (adeu privacitat) i es difon la intel·ligència artificial a través del teixit multiforme de la ­vida.

Ens hem acostumat tan ràpid a aquesta nova Xina que hem oblidat d’on ve. El 1950, primer any de la revolució, el seu PIB per càpita era de 46 dòlars, comparat amb els 1.500 per als Estats Units. El 87% de la població era rural, i la capacitat industrial i tecnològica, mínimes. A la guerra de Corea, les tropes xineses van atacar els tancs nord-americans amb còctels molotov i sense cobertura aèria.

I vet aquí que, després d’una ruptura destructiva amb la Unió Soviètica el 1961 i una devastadora revolució cultural el 1966-1978, des del 1980 s’ha construït la Xina que ara sorprèn al món i infon temor a Occident.

Qualssevol que siguin els nostres judicis de valor, és essencial entendre el perquè d’un dels processos de desenvolupament més importants de la història moderna. Perquè contradiu l’ortodòxia del liberalisme capitalista, que no va preveure mai que un país dirigit per un Estat comunista pogués créixer i modernitzar-se a taxes accelerades, mitjançant la competitivitat en una economia globalitzada capitalista.

I és que la Xina no s’ha tornat capitalista, sinó que ha fet servir el capitalisme per incrementar el seu poder. I ha prosperat tant en la globalització que el globalitzador original, els Estats Units, ha demanat una treva i es reorganitza rere el mur d’un proteccionisme industrial i fins i tot tecnològic, davant, des dels cotxes elèctrics fins a les plataformes de xarxes socials ( TikTok), i fins i tot en la intel·ligència ­artificial, amb Open AI demanant al Govern que sancioni DeepSeek. El secret d’aquesta ascensió xinesa imprevisible al poder global és polític. 

El Partit Comunista Xinès, actor indiscutible de la transformació a través del control de l’economia i de la societat, més que comunista de tipus soviètic, sempre va ser ­nacionalista en els objectius i leninista en l’organització. Format en la guerra de resistència contra el Japó, va aconseguir erigir-se en la força que va posar fi a la semicolonització i l’humiliació infligida per les potències europees i els Estats Units durant més d’un segle i va afirmar la dignitat d’una cultura moltes vegades mil·lenària, que va inventar la impremta i la pólvora abans que nosaltres. Així va construir la seva legitimitat com a base sòlida de poder.

Lee también

L’ofensiva de Trump

Manuel Castells

Aquest orgull nacional contínua viu en la ment dels joves xinesos, dels meus estudiants a la Universitat Tsinghua i moltes d’altres. Encara que segueixen les modes d’arreu de l món, són amants de la mateixa música que els nostres i aprenen anglès, se senten respectats. Els seus problemes són l’habitatge, la sanitat, el permís de residència a Pequín i com trobar parella.

La democràcia? No n’hi ha hagut mai a la Xina i continua sense haver-n’hi. Però mentre aquesta vida segueixi el seu curs no sembla que aquesta qüestió sigui en el seu horitzó. Ara bé, la pau és el seu valor més preuat. I temen que la bel·licositat dels Estats Units, negant-los visats per exemple, provoqui una confrontació. El Govern, per la seva banda, aposta per
teixir aliances al Sud Global, així com per cooperar econòmicament amb Europa. I és aquí on podem connectar.