Hi haurà trumpisme a Espanya?
LA PELL DE BRAU
El comportament de Donald Trump és tan atrabiliari que resulta inevitable contemplar-lo des d’una posició d’incredulitat, suposant que això són coses dels Estats Units, que una cosa així no pot passar a Espanya. No només es tracta de l’estil erràtic i agressiu de Trump, ni de la seva compulsió mentidera, ni de la seva incapacitat per enfilar dues frases seguides: per sota de tot això s’aprecia cada vegada amb més claredat un projecte autoritari. Les deportacions massives d’immigrants, el menyspreu al que puguin dir els tribunals, l’assetjament de les universitats, dels mitjans de comunicació i dels bufets d’advocats són indicis clars que, si no troba massa oposició, intentarà dotar-se d’uns poders especials amb què desmantellar el sistema polític de la democràcia més antiga del món. El més probable és que fracassi en l’intent, però no per això hem de renunciar a fer sonar totes les alarmes democràtiques. És el que, per exemple, fa John Carlin en aquestes pàgines des de fa mesos.
Tenim bones raons per sentir-nos sans i estalvis del trumpisme a Espanya? Al principi, Vox es va entusiasmar amb l’arribada de Trump al poder. Tot i això, així que el president nord-americà va anunciar els aranzels als productes europeus, va optar per la discreció. De fet, en les enquestes es va detectar una aturada en el creixement del partit després de l’alineament inicial amb el nou president. Fora d’això, el cap de Vox no té cap semblança amb Trump: Santiago Abascal és probablement el líder més sonso, ranci i pla de les extremes dretes europees. Davant els dirigents explosius, disruptius i maleducats de les noves dretes, Abascal sembla simplement un senyor del PP amb un discurs més conservador i xenòfob del que s’estila en aquest partit.
Per la seva part, el Partit Popular no ha definit amb nitidesa la seva posició davant Trump. Practica una ambigüitat calculada. Els seus dirigents s’estimen més evitar el tema. Hi va haver una primera intervenció molt crítica d’Esteban González Pons, que va parlar de l’“ogre taronja” i el “mascle alfa del ramat de goril·les”. Però se’l va fer callar. José María Aznar, que és probablement menys manejable, no s’ha mossegat la llengua i ha criticat obertament el populisme trumpista. Curiosament, la crítica d’Aznar no arriba a Isabel Díaz Ayuso, a qui sol omplir d’elogis. Tot i això, em sembla bastant clar que si algú a la política espanyola pot agafar el relleu de Trump és Díaz Ayuso.
Fa justament cinc anys, quan no era tan habitual, vaig escriure a La Vanguardia que Díaz Ayuso era l’alumna més avantatjada del trumpisme al nostre país (“La degradació madrilenya”, 30/V/2020). Potser va ser un judici prematur, però crec que el temps ho ha anat confirmant. Ha sabut tocar la tecla dels líders demagogs que connecten amb els pitjors instints de la ciutadania. Alimenta els seus seguidors amb un discurs delirant que nega la condició democràtica al Govern espanyol actual. Afirma impertorbable que anem cap a l’economia veneçolana, que no hi ha llibertats ni polítiques ni econòmiques a Espanya. Veu corrupció per tot arreu, menys al seu propi domicili. Es gira contra els qui parlen de la seva parella, dient que és un ciutadà privat, però ella arremet indissimuladament contra la parella del president del Govern central.
Si algú a la política espanyola pot agafar el relleu de Trump, és Díaz Ayuso
Díaz Ayuso no es molesta a substanciar les acusacions tremendistes que llança. En té prou amb parlar d’independentistes i etarres perquè els seus fans li riguin les ocurrències. Està temptejant el terreny i els últims dies ha decidit endurir el missatge, mostrant que Núñez Feijóo no té autoritat. Les humiliacions que el líder del PP rep de la presidenta madrilenya són gairebé diàries. Dos dies després de robar-li el protagonisme a Núñez Feijóo a la conferència de presidents autonòmics amb l’incident de la llengua, diumenge passat va apujar el to i va desplegar al míting de Madrid el discurs excloent i autoritari de Vox, afirmant que a Espanya sobren tots aquells que no comparteixin la identitat nacional espanyola.
Malgrat la seva falta d’enteniment, o precisament per això, Díaz Ayuso és temible. Sembla disposada a rebentar els valors constitucionals més bàsics per atacar Pedro Sánchez i erigir-se com a salvadora espiritual de la dreta espanyola. El seu discurs és tan fantasiós i està tan mal articulat com el del mateix Trump. Encarna la idea de les noves dretes que la llibertat és més important que la democràcia. És una llibertat concebuda per als qui pensen com ells, no per als altres, que són vistos com una amenaça. Hi ha una fusió castissa entre la ideologia MAGA de Trump i l’anti Espanya de Menéndez Pelayo.
Al meu entendre, el més preocupant no és tant el fenomen de Díaz Ayuso com la falta de reacció dels conservadors i els liberals tradicionals, que, igual com les elits del Partit Republicà als Estats Units, o bé han assumit el seu discurs sectari i excloent o bé s’estimen més callar i mirar cap a una altra banda. Entenc que els uneixi a tots ells l’avorrició de l’actual Govern espanyol, però fins al moment els grans partits havien assumit que per sobre de la competició política hi havia els valors democràtics. No tot s’hi val per carregar-se Sánchez.
Si no frenen Díaz Ayuso ara, és probable que en la pròxima crisi del PP ella aconsegueixi la direcció del partit. Si una cosa així arriba a passar, la dreta espanyola majoritària (no una excrescència com Vox) serà una mala còpia de trumpisme. Si algun liberal coherent queda a Espanya, hauria de protestar i alçar la veu contra Díaz Ayuso.