Ens hem habituat –gairebé sense adonar-nos-en– que els grans actes culturals, com les gales de lliurament de premis, es converteixin en alguna cosa més que una celebració de l’art i el talent: en autèntics fòrums d’expressió política, la majoria de vegades monòtona. Sobre l’escenari es fan proclames de caràcter noble, justes en molts casos, fins i tot necessàries. Pau per a Palestina. Igualtat de gènere. Lluita contra el racisme o la violència. La causa concreta canvia segons l’actualitat i la urgència de cada moment.
Reivindicacions que són molt lloables, però que no deixen de ser posicionaments coincidents dels artistes que poden no ser compartits per part del públic.
Fins i tot estant d’acord amb el fons dels missatges, de vegades em pregunto si aquest és el lloc adequat. Si és el moment de l’activisme col·lectiu o de l’art.
La consciència crítica és part essencial de la cultura. Els creadors amb mirada lúcida, de vegades incòmoda y valenta, són tan imprescindibles en el present com necessaris per entendre l’evolució de les nostres societats des dels inicis de la història. Aquesta crida a fer-nos pensar, a provocar-nos, a sacsejar les nostres certeses ens analitza, ens retrata i ens ofereix perspectives. Ens interpel·la. I també ens ofereix punts on gaudir junts.
Ara bé, quan l’art es converteix en altaveu d’un únic enfocament, corre el risc de perdre la capacitat de ser escoltat. El que neix com un gest de compromís pot acabar provocant rebuig cap a expressions culturals que haurien de ser espais de reflexió o de trobada.
La fidelitat del públic del Sónar va ser més forta que les campanyes de boicot
El cap de setmana passat, aquesta tensió es va materialitzar en un cas concret: el festival Sónar. Dècades després de la seva fundació, el Sónar s’ha consolidat com un dels grans emblemes culturals de Barcelona. Una cita internacional imprescindible per als amants de la música electrònica.
I una campanya ideològica va posar la seva celebració en risc. La recompra del festival per un fons d’inversió israelià (més enllà d’alertar-nos sobre la importància de la propietat dels nostres emblemes) va situar el festival en el focus de les entitats que promouen boicots propalestins i va provocar una cascada de cancel·lacions d’artistes. Alguns per convicció, d’altres per por de les repercussions que podia tenir actuar en aquest fòrum en la seva imatge.
Lee tambiénAl carrer
Per sort, la fidelitat del públic va ser més forta. La comunitat que any rere any omple els espais del Sónar va respondre una vegada més a la cita, juntament amb els artistes que no li van voler donar l’esquena. I va recordar que la cultura també es defensa amb els peus a la pista, els cossos presents i les ganes de continuar ballant.