Les dents llargues de Gauguin

Opinió

Cap al final de la seva vida, Gauguin s’havia quedat pràcticament cec, era addicte al làudan i a la morfina i tenia un dolor punyent en una cama com a conseqüència d’una baralla en un bar de la Bretanya, on va ser trepitjat per una turba d’esclops. El turmentat pintor vagava amb dificultat per la diminuta illa d’ Hiva Oa, a la Polinèsia Francesa, havia perdut la seva casa, s’alimentava desastrosament a còpia de llaunes i tenia les extremitats cobertes de pústules, la prova visible que aquell colonitzador francès era un pervers sifilític. Però els metges que el van tractar a Tahití mai van arribar a diagnosticar-li una malaltia de transmissió sexual, malgrat que eren molt comunes i hi estaven familiaritzats. Les seves opinions, coincidents, eren que la malaltia del pintor era una combinació d’èczema i erisipela exacerbada per picades d’insectes. Però, a veure, que potser Gauguin no era aquell noi dolent que va propagar la sífilis pels mars del Sud? El mateix pel qual des dels sectors més viscerals del #MeToo s’ha arribat a demanar la crema de les seves pintures? Sue Prideaux, autora d’una
nova i aclamada biografia, Wild thing: a life of Paul Gauguin, afirma que es tracta en realitat d’una llegenda negra, que no va passar mai així. El mateix pintor ha sortit en defensa pròpia encarnat en quatre dents que, per alguna raó, va amagar dins d’un flascó en un pou proper a la seva última cabana. Descobertes i examinades pel Projecte Genoma Humà a Cambridge, van resultar ser seves, i després de nombroses proves, els investigadors no van poder detectar rastre de cadmi, mercuri o arsènic, els tractaments habituals per a la sífilis en aquella època.

Una nova biografia desmenteix que fos el noi dolent que va propagarla sífilis pels mars del Sud

Llavors, si aquella història no és certa, “a quins altres mites podríem estar aferrant-nos?, es pregunta l’autora. El del turista sexual pedòfil i depredador que abusava de nenes de 13 i 14 anys? Prideaux recorda que l’edat de consentiment a França i les colònies era de 13 anys, que als Estats Units oscil·lava entre els 10 i els 12 anys, i que el Japó no va elevar l’edat de 13 a 16 anys fins al 2023. “Aquests fets m’horroritzen i em repugnen. Tot i això, en el context de l’època, les amants polinèsies de Gauguin eren, sense excepció, majors d’edat. Tenien la llibertat d’entrar i sortir, i tenir altres amants o no. No era gens il·legal ni inusual per a aquella època”, afirma la biògrafa, que assegura que va ser un ferri defensor de la igualtat sexual i que, horroritzat per l’opressiu règim colonial francès, es va dedicar al periodisme polític i va fundar el seu propi diari en què denunciava els funcionaris, que van acabar perseguint-lo mentre els polinesis l’adoraven. La nostra imatge dels artistes no només es veu influïda per les seves obres, sinó també per les històries que ens expliquen sobre ells. Què fem si no ens agraden, els llencem a les escombraries? Les xafarderies disfressades d’història de l’art són un bitllet directe a la cancel·lació. La realitat sempre és més complexa.

Etiquetas
Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...