El pianista, poeta i escriptor austríac Alfred Brendel, considerat un dels millors intèrprets del món –en especial, de les obres de Beethoven, Schubert
i Mozart–, ha mort dimarts
als 94 anys a la seva residència de Londres, segons ha anunciat la seva família en un comunicat.
Què podem dir davant la notícia trista de la mort d’aquest gran pianista? Sorgeixen una allau de records, i la sensació
–crec que precisa– que una època de la història de la música se’ns escapa de les mans.
La seva formació pianística no va conèixer grans mestres, i es va nodrir de manera força autodidacta
Havia nascut el 1931 a Wiesenberg en un país que es deia Txecoslovàquia, que pocs
anys més tard va patir l’ocupació nazi fins que es va acabar
la II Guerra, però la família
i el nen ja s’havien instal·lat a Zagreb, on va començar primers estudis de música que va continuar al conservatori de Graz (Àustria). Des dels setanta, va teixir vincles amb Londres, la seva ciutat d’elecció i on es va morir: “Vaig venir a Londres des de Viena, perquè volia viure en una gran ciutat cosmopolita i Viena em semblava llavors provinciana, malgrat la seva orquestra i la seva òpera”.
La seva formació pianística no va conèixer grans mestres,
i la seva capacitat es va nodrir de manera força autodidacta, aprenent a escoltar i a reflexionar davant l’obra; ell era
només un intèrpret davant aquella paraula major. Va escoltar els grans que el van precedir, com Kempff i fins i tot Cortot, com recorda en els seus escrits, i també figures d’altres gèneres, fins i tot l’orquestra.
Els seus anys dels primers reconeixements, especialment els seixanta, van ser aquells en què la indústria discogràfica feia grans passos, i allà va deixar mostres de les seves interpretacions de Beethoven que, juntament amb Schubert i Mozart potser es troben entre els seus èxits indiscutits, tot i que la seva versatilitat i esperit pensant no donaven res per acabat. Estava convençut, i defensava sovint la llibertat conceptual i sensible que una nota o un passatge no s’executa mai de la mateixa manera.
Cridava l’atenció la seva mirada, gairebé amb un somriure per la contextura facial, que deixava entreveure un món interior, pensant. I aquesta actitud es traslladava al teclat,
on dialogava amb naturalitat, lluny de l’actitud del virtuós per dir la seva paraula, però amb gran personalitat. Expliquen que un dels seus trets personals era l’humor, sobre el qual va reflexionar davant la serietat i sacralitat que de vegades s’exigeix al món de la clàssica. Veiem un Brendel rient exultant a la portada d’un dels seus llibres –els seus escrits i reflexions Sobre la música són molt importants– que aquí va editar Acantilado fa pocs anys. També va publicar poemaris.
De petit va veure com el món s’ enfonsava, i aquests últims anys també van sonar per a ell les alertes a la seva residència de Londres, amb l’ascensió de Trump o els despropòsits d’algunes polítiques europees, que no li van treure aquella subtil ironia, perquè se sentia més enllà. Va ser conscient, quan va decidir deixar els escenaris, pels volts del 2008 (uns seixanta anys de carrera!), que el món de la música també canviava de rumb, i es va refugiar en les seves coses, tot i que amb conferències, classes magistrals i escrits. La música era una cosa que era sempre a dins seu, o almenys una idea, un concepte d’ella, molt vinculat a la vida, fins que la vida el va decidir deixar.
Descansa en pau, mestre.