Abans, hi havia alarmes i ens quedàvem a la platja. Però des dels primers atacs de divendres, sentim que el risc és real. Els boom van fer tremolar la porta del refugi, vam sentir els esclats sobre els nostres caps”, explica en Yair a La Vanguardia el sisè dia de la guerra entre Israel i l’ Iran.
Els míssils balístics iranians no són com els projectils de Hamàs o Hizbul·lah, que van submergir sota foc permanent el nord i el sud d’Israel, però amb prou feines aconseguien alterar la “rutina de guerra” al centre del país. Els tres primers dies del nou conflicte, els projectils dels aiatol·làs van polvoritzar edificis sencers en àrees densament poblades. Van esquivar l’aparentment inexpugnable sistema antiaeri Cúpula de Ferro. Els israelians se senten vulnerables. “Viure a Tel-Aviv avui és com una ruleta russa, no saps si el pròxim míssil serà el teu”, comenta en Yael. Després de la primera guerra del Golf (1991), quan Saddam Hussein va bombardejar la ciutat amb míssils Scud, es va aprovar una llei que obligava els edificis de nova construcció a blindar una de les habitacions de cada pis. En temps normals, aquestes habitacions solen utilitzar-se com a magatzems.
Tel-Aviv “és de les ciutats amb menys refugis” i el metro és ple de matalassos i tendes de campanya
Amb jornades d’alarmes antiaèries a tota hora, els que disposen del privilegi de tenir una cambra blindada hi passen llargues hores, ajaguts en un sofà entre portes i finestres de metall pesant. Els més afortunats tenen aire condicionat, i sistema de ventilació especial per si esclata una guerra química. Però la majoria d’israelians no viuen la guerra en aquestes condicions. L’estatus socioeconòmic és decisiu. A Bat Yam, un suburbi al sud de Tel-Aviv, l’impacte directe en un edifici antic va matar vuit persones i en va ferir desenes. Els míssils van fer miques un barri sencer. A l’urbs hi viuen majoritàriament immigrants jueus arribats de l’antiga Unió Soviètica, Etiòpia o països de l’ Orient Mitjà.
A Tamra, una localitat àrab del nord, un impacte directe a la casa de la família Khatib va matar quatre persones. “Va ser una nit molt caòtica. Vam trobar restes de cossos escampats pel carrer”, va declarar a la CNN Mohamed Diab, voluntari de rescat d’emergències. En aquest poblat, només el 40% dels habitants tenen accés a un refugi. Membres de la minoria àrab d’Israel denuncien que les autoritats no construeixen prou zones protegides. “Tenen altres prioritats”, va considerar l’alcalde, Musa Abu Rumi.
La Tzvia explica a aquest diari l’evolució dels refugis a l’ Estat jueu. “A la guerra d’independència (1948) no n’hi havia, posaven sacs de sorra a les plantes baixes”, recorda. A la guerra dels Sis Dies (1967), hi havia cambres protegides a la planta baixa dels humils edificis rectangulars construïts per tot el territori. “Tenien parets reforçades, però portes normals”, prossegueix. Segellaven finestres amb cinta, i els més joves rebien nocions exprés de primers auxilis.
Al seu apartament d’obra nova a Tel-Aviv, la Tzvia valora que “ara no hem de córrer escales avall amb cada alerta”. Però moltes zones de la ciutat no tenen habitacions blindades, per la qual cosa “es demana a la gent que s’agrupi al costat de les escales”.
Al barri hipster de Florentine amb prou feines hi ha on protegir-se. Per això, la Julieta es va mudar temporalment a casa d’una amiga a la veïna Givataim. Al seu barri, la seva única protecció és un pàrquing subterrani, a cinc minuts caminant. “Hi ha zones amb pocs refugis públics, i estan plens. N’hi ha que passen la nit drets. En alguns, hi ha gent que s’ha de quedar fora, mentre que d’altres disposen fins i tot de cafetera”, denuncia.
Entre parets de formigó armat, uns passen la nit enganxats a la ràdio, d’altres s’aferren a la sagrada Torà. Famílies amb nens improvisen jocs per calmar els seus plors. Molts hi arriben amb gossos lladrant i gats en xoc. “L’especial d’un refugi públic és la identificació mútua, saber que no estàs sol i altres persones ho experimenten amb tu”, destaca la Dori. N’hi ha que aprofiten el contacte humà prolongat per flirtejar.
“Tot i que Tel-Aviv és més cool , és de les ciutats amb menys refugis”, prossegueix en Yair. Les estacions de metro són plenes de matalassos i tendes de campanya. “L’ Iran no és una broma, i per a l’ Estat som dany col·lateral”, lamenta. Amb l’espai aeri tancat, alguns paguen 4.000 euros per fugir amb vaixell a Xipre. “No sé si calia fer això després de 20 mesos de guerra, una crisi econòmica i inestabilitat al Govern”, conclou. Segons la intel·ligència nord-americana, l’ Iran era a tres anys d’aconseguir armes nuclears.