Espanya. 1885. Alfonso XII agonitza; Maria Cristina està embarassada del que seria Alfons XIII; Cánovas, president d’un govern conservador, tem un cop republicà i un aixecament carlí. Cánovas i Sagasta (líder del Partit Liberal) acorden afrontar aquesta situació crítica amb un “torn pacífic” entre els dos “partits dinàstics”, per dotar d’estabilitat el règim monàrquic, que veien amenaçat. Així, mort el rei, Cánovas va dimitir i va aconsellar a la regent que cridés Sagasta per succeir-lo. Aquest va acceptar i, dos dies després de la mort del rei, la regent va prendre el jurament al govern de Sagasta.
Havia nascut el “torn”, que va estabilitzar la primera Restauració, va suportar el desastre del 1898, va fer possible el creixement econòmic i, amb ell, l’anomenada “edat de plata” de la cultura espanyola. I, quan la dictadura del general Primo de Rivera la va liquidar, el 1923, ara diuen els historiadors que la Restauració no era un vell decrèpit, sinó un jove amb llarga vida al davant.
Espanya, 2025. El país està passant un tràngol, al qual l’ha portat la “banda de Sánchez”. Aquesta crisi, incubada des de fa molt de temps, ha esclatat quan s’ha conegut l’informe de l’UCO sobre la percepció de comissions il·legals per part de Cerdán, Ábalos i Koldo García. La reacció del president Sánchez, elusiva, pugnaç i divisòria com sempre, ha evitat l’assumpció de responsabilitats personals directes: no convocarà eleccions, no presentarà una moció de confiança, esgotarà la legislatura i es presentarà a la reelecció. Més del mateix, mentre el cos –el cos d’Espanya– aguanti. Tot en interès del líder i la seva banda. I després què? El demà no importa. A viure, que són quatre dies!
Que Sánchez i la seva banda esgotaran la legislatura és segur. Compten amb l’auxili venal dels separatistes i el suport esquerp dels populistes d’esquerra. I intentaran després repetir la jugada amb l’ajuda dels mateixos separatistes i populistes, als quals oferiran en pagament l’impuls d’un canvi constitucional de règim, en forma de “mutació”, que dilueixi Espanya com a nació i en desballesti l’Estat, seguint un procés en tres etapes i un epíleg: 1) Exaltació de la plurinacionalitat. 2) Relacions singulars. 3) Confederació. Epíleg: Proclamació d’una república confederal, amb l’enderrocament previ de Felip VI. No és un somni. Se n’ha parlat. I hi ha qui pensa en potencials ajudes exteriors, atès que aquest procés implicaria un greu desafiament per a l’estabilitat europea.
Feijóo ha de presentar una moció de censura, anar a eleccions i formar govern amb el PSOE
Només resta una pregunta: Aguantaria impàvida aquest desenllaç abjecte, miserable i covard, la (almenys) mitja Espanya contrària a ell? Caldrà veure-ho. Jo vull creure que no. I, precisament per això, cal fer el que es pugui per evitar-ho, perquè és previsible que la fractura entre espanyols desemboqués una altra vegada en un enfrontament obert, digui el que digui un Tribunal Constitucional sense auctoritas .
Faig per això una proposta, que fonamento en la convicció que una cosa és la “banda de Sánchez” i una altra cosa ben diferent el PSOE. Es tractaria que el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, presentés immediatament una moció de censura amb aquest programa: 1) Convocar eleccions generals tan aviat com la llei ho permeti. 2) Formar un govern de coalició amb el PSOE (excloent la “banda de Sánchez”), que atengués només qüestions urgents d’administració ordinària. Seria un pacte de salvació nacional. I, en defensar-lo, Feijóo no hauria d’entrar al cos a cos amb Sánchez, que aquest buscaria.
Lee tambiénLa “banda de Sánchez” i el PSOE
¿Hi hauria prou socialistes disposats a votar a favor de la moció proposada, en defensa del seu partit i per expulsar Sánchez de la política? Caldria intentar-ho. Fa poc, el “Palmerston català” –un separatista de cognom Turull– va dir que “a Madrid no hi tenim amics, tenim interessos a defensar”; i va afegir que “cal aprofitar les debilitats de l’Estat espanyol”. Amb aquesta gent ha pactat i pactarà Sánchez. Què en pensen els socialistes espanyols que assumeixen la millor tradició del seu partit? No poden lliurar Espanya a aquests enemics. No poden ser insensibles a aquesta crida.