Reprenem l’anàlisi sobre què cal fer sota el populisme. En articles anteriors hem abordat les causes del fenomen i diverses iniciatives que el podrien reconduir. Oferirem una sortida més o menys coherent i viable al populisme. Primer, per moderar-lo. I després, per tal de revertir la toxicitat que té i reconstruir la democràcia sota coordenades de legitimitat fundades en la noció d’auctoritas. Les dues primeres coses passen per neutralitzar la polarització, que és el dispositiu que necessita el populisme per desenvolupar-se i expandir-se irresistiblement.
El seu pare intel·lectual va ser Carl Schmitt (1888-1995), que va dissenyar la transició legal que va portar de la República de Weimar a la dictadura nazi. Cosa que va perpetrar mitjançant una impugnació epistemològica de la política de consensos de la democràcia liberal. Va ser un dels pensadors polítics més brillants i tòxics del segle XX. Algú imprescindible avui dia i que, curiosament, va pensar com aixecar una dictadura a partir de les contradiccions culturals plasmades a l’ Espanya del segle XIX. Per això, va fer la tesi doctoral sobre Donoso Cortés.
Si volem entendre l’essència polaritzada del fenomen populista, cal partir de Schmitt i impugnar-lo de soca-rel. Ell creia que el liberalisme amagava sota la racionalització dels consensos la pulsió tel·lúrica del conflicte amic-enemic. Per això, creia que calia anar a l’original i potenciar l’essència de la política a través de la confrontació guerra civilista. Només així s’aconseguia que la política mostrés el seu rostre veritable i forcés l’única cosa capaç de transcendir-lo i neutralitzar-lo: la decisió cesarista que imposa la seva voluntat sobre els contraris.
Schmitt negava els consensos. Pensava que la política moderna només podia néixer si uns guanyaven i s’imposaven als vençuts sense contemplacions. Els consensos eren una ficció que paralitzava provisionalment la competència agressiva que havia de polaritzar la política perquè sorgissin els lideratges per aclamació pacificadora. L’única pau possible era la que imposava la victòria i sempre era provisional. Calia cuidar-la reprimint el vençut perquè no s’aixequés.
La diferència que va introduir la Revolució Francesa va ser convertir la democràcia en una pista on els partits pugnaven com grups electorals de fanàtics que agitaven les banderes de les ideologies. Unes ideologies avui desactualitzades com la modernitat que les va inspirar, incapaç d’interpretar el segle XXI. Per això mobilitzen menys, però radicalitzen més els seus seguidors ja que no poden donar interpretacions sobre el món, sinó dogmes per a consum dels convençuts.
Això porta a l’efervescència de la polarització. Es nodreix d’una parcialitat agònica que fa que les parts s’entenguin cada vegada menys en simplificar més les seves idees. Les idees ja no s’argumenten, sinó que es criden. Es llancen com objectes mentre creixen els malestars dels quals els uns culpen els altres perquè no s’analitzen des de la complexitat d’avui. Es viuen des del passat que va nodrir les ideologies i això fa que es transformin en espectres o closques buides.
A la polarització només s’hi pot oposar el perdó i la reconciliació, com va passar en la transició
Recordem que la Revolució Francesa va fer que els conflictes moderns fossin de ciutadania. Pivotaven al voltant de la propietat de les coses i la renda derivada del treball. Així com entorn del grau i la forma d’intervenció regulatòria de l’ Estat per resoldre’ls. Per a la qual cosa s’assajaven equilibris de justícia distributiva que es discutien racionalment mitjançant lògiques deliberatives i democràtiques.
Avui, aquests conflictes estan cancel·lats en l’essència material. El capitalisme cognitiu i la digitalització massiva de les nostres societats fan un reset de les claus modernes i ens posen davant conflictes que no són de ciutadania, sinó personals. Afecten la naturalesa ontològica de l’ésser humà i la gestió de les seves capacitats cognitives perquè s’instrumenten a través de dades, plataformes, algoritmes, màquines i xarxes socials. Entendre això és fonamental per trencar l’energia contradictòria de la polarització.
En una societat automatitzada, els problemes i els malestars que viu la gent no són explicables només dins del marc dialèctic del capitalisme industrial dels nostres avis o del capitalisme postindustrial dels nostres pares. Tampoc no són operatives les solucions basades en polítiques que venen d’aquell passat. I menys encara les ideologies que les inspiren, incapaces d’entendre que l’essència dels conflictes sobre el poder està en el dret a poder triar la veritat o el bé, suports de la persona, abans que de la ciutadania.
Lee tambiénI ara què sota el populisme? (V)
Per això, les ideologies es transformen en actes de fe que dogmatitzen i porten a la polarització dels sentiments que broten de la impotència i la por de veure que no hi ha cap més sortida que culpar el de davant, mentre la realitat es fa més i més inexplicable sota l’automatització i el poder tècnic.
Com es pot trencar aquest cercle viciós d’odi recíproc que busca guanyar el poder pel poder? Impugnant la contradicció de les ideologies. La dialèctica dreta i esquerra és simplista davant la Tècnica i el seu poder. És insuficient en desembocar en una polarització que objectualitza i brutalitza l’altre. Per això el populisme ja no és totalitari i despòtic, sinó cruel i inhumà. Exigeix obediència a partir de la força nua del nombre més gran, però no destruir la minoria ni absorbir-la en un tot.
Per això, a la polarització només s’hi pot oposar el perdó i la reconciliació que acompanyen moments fundacionals, com va ser la transició espanyola. Moments que uneixen i constaten la força original del que neix per a sorpresa de tothom. Que abracen i sumen. Moments que deixen empremta d’auctoritas i no de potestas . Veurem en el pròxim lliurament per què.