Mort ‘Perro Sanxe’, morta la ràbia?

Anàvem cap a Sevilla amb diversos amics a veure la final
de Copa, quan a un se li va ocórrer dir que escombraríem el Madrid. Immediatament, una part del grup, tots del Barça, es va posar en guàrdia, i va defensar que aquesta no era l’actitud. Mentrestant, el madridisme, després d’una temporada nefasta, exhibia una de les seves màximes: “El Madrid no juga
finals, el Madrid les guanya”. El Madrid va acabar perdent aquella final. Les cròniques dels mitjans madridistes no van ser sagnants. Tancant files. Nosaltres ens hauríem fet l’harakiri.

Aquests dies he coincidit amb diversos amics d’esquerres, no necessàriament votants del PSOE. I la sensació de desolació era generalitzada. Estaven abatuts. Es percep dolor i molta ràbia per la traïció d’uns ideals. La militància i molts votants es flagel·len, com si la penitència els pogués salvar. I l’opinió generalitzada és que el Govern espanyol, el primer de coalició d’esquerres des de la II República, agonitza.

No recordo aquest abatiment a les files de la dreta després de les primeres filtracions de la trama Gürtel. Sí que recordo la foto de Rajoy envoltat de tota la cúpula del seu partit quan van aparèixer les primeres informacions. “Això no és una trama del PP, és una trama contra el PP”, i va parlar d’una conspiració de jutges, fiscals i po­licies.

Per no jugar a l’“i tu més”, recordem també la reacció del PSOE de Felipe González quan va esclatar l’escàndol Filesa. Aleshores els dirigents socialistes van parlar de “sumaris d’instrucció heterodoxa que mantenen el Partit Socialista sota una sospita contínua de delictes inespecificats”.

Molts anys després de tot això, Felipe González i Mariano Rajoy comparteixen conferències. L’expresident socialista carrega contra Pedro Sánchez cada vegada que pot, i M. Rajoy participa com si res no hagués passat en una manifestació sota el lema “ Màfia o democràcia”, celebrada tres dies abans que tot esclatés. Sembla que algú sí que tenia la informació del que estava a punt de passar.

No tinc ni idea de fins on arribarà el cas Cerdán. Bona pinta no té, francament. No tinc ni idea de si destaparà un nou finançament irregular del PSOE o si Pedro Sán­chez acabarà esquitxat. Si fos ­així, espero dimissions immediates. Només sé que l’informe de l’ UCO, que no és una sentència judicial, ha provocat que Sánchez expulsi del partit tant Ábalos com Cerdán, i aquest ha fet una cosa poc ­ha­bi­tual: renunciar a l’acta de diputat. Avui el més fàcil seria sumar-se a l’aquelarre que llegeixo i veig en mitjans d’extrema dreta, de dretes i fins i tot d’esquerres. Aquí no es tanquen files, cosa que em sembla molt bé. Sánchez no ha tingut la millor setmana. La llegenda de l’home que sempre acaba resistint i sobrevivint no passa pel millor capítol.

Lee también

Els enemics de Peter

Jordi Évole

Espanya no ha tingut mai un president d’esquerres tan odiat com ho és Pedro Sánchez. Ni el Felipe de l’última legislatura. El cap de Sánchez és molt desitjat per diversos poders, i fins i tot la Conferència Episcopal Espanyola demana eleccions.

No tinc gaire clar si mort el gos, morta la ràbia. Veig molts personatges entre eufòrics i ansiosos que no m’inspiren gens de confiança. El mig somriure de Feijóo és inquietant. No fa ni deu dies va participar en un acte donant suport a Mazón, el polític espanyol que ha protagonitzat l’acte més vergonyós de la nostra història recent.

I falta per aparèixer Aznar, un expresident que encara estén el dubte sobre els atemptats de l’11-M. El seu eslògan ha triomfat. Qui ha pogut fer ha fet. I no sempre de la millor manera. No cal que l’esquerra es faci l’harakiri. Si això de Sánchez no és una puntada de peu p’alante, com diria aquell, potser sí que toca resistir.