Actualment s’estima que una de cada cent persones de més de 60 anys té parkinson, expliquen Ariadna Laguna i Núria Peñuelas, primeres autores d’un estudi publicat a Nature Communications sobre la neuromelanina, un pigment cerebral implicat en la mort neuronal que podria ser clau en la detecció precoç i el desenvolupament de tractaments per a aquesta malaltia. Totes dues formen part del grup d’investigació de malalties neurodegeneratives del Vall d’Hebron Institut de Recerca ( VHIR).
Falla la detecció precoç
Gairebé el 50% dels pacients reben un diagnòstic erroni abans del correcte”
Cal obrir noves línies d’investigació en parkinson?
Ariadna Laguna: El parkinson té un impacte social i econòmic brutal i encara no té cura. Avui dia, l’únic tractament simptomàtic eficaç que tenim és el levodopa i algunes opcions
quirúrgiques. El diagnòstic parteix de la simptomatologia i dels nivells de dopamina. Són eines que hi han ajudat molt, però clarament són insuficients.
Núria Peñuelas: Els tractaments actuals no frenen la malaltia. Milloren la qualitat de vida, però no aborden el problema de fons. A més, el diagnòstic sol fer-se quan els símptomes clínics ja s’han manifestat, és a dir, quan el procés neurodegeneratiu ja està bastant avançat. Probablement, la malaltia va començar dècades abans.
Per què cal investigar laneuromelanina?
N.P.: És un pigment cerebral que, amb l’edat, s’acumula a les neurones dopaminèrgiques, que són precisament les que degeneren en el parkinson. Al llarg de la vida es va acumulant en aquestes neurones i quan moren s’allibera i desencadena una reacció inflamatòria que accelera el procés de neurodegeneració.
A.L.: La neuromelanina podria tenir una funció protectora mentre és dins de la neurona, però ser tòxica quan s’acumula en excés i quan s’allibera. Comprendre aquest equilibri és
fonamental.
Fins ara la neuromelanina no es podia estudiar?
N.P.: El problema és que ni els ratolins ni cap altre model animal arriben als nivells de neuromelanina que hi ha en humans; és un pigment que només s’acumula en grans quantitats a les neurones humanes durant el procés d’envelliment. La seva síntesi química al laboratori ens permetia estudiar-ne l’estructura però no la funció en el context d’un organisme viu.
A.L.: Això creava un gran buit en la recerca. Sabíem que és present a les neurones que moren al parkinson, però no podíem estudiar la seva funció directament ni entendre el seu paper en la malaltia de manera global.
Què han aconseguit exactament amb aquest estudi?
N.P.: Per primera vegada, hem desenvolupat un nou model de ratolí transgènic per estudiar la malaltia. Reprodueix l’acumulació de neuromelanina relacionada amb l’edat com passa en humans, i hem observat com afecta la salut neuronal. Hem vist com interactua amb altres molècules i els múltiples efectes que desencadena. El nostre model permet estudiar els mecanismes que hi ha al darrere tant dels símptomes motors com dels no motors, que sovint són més invalidants i apareixen abans: trastorns del son, depressió, ansietat, problemes intestinals... Hem demostrat que, a partir d’un cert nivell d’acumulació, les neurones deixen de ser funcionals i acaben degenerant.
A.L.: Hem pogut identificar aquest llindar. Els pacients amb parkinson tenen nivells més alts de neuromelanina que les persones sanes de la mateixa edat.
Volen millorar el diagnòstic?
N.P.: Exacte. El diagnòstic precoç és fonamental, perquè sabem que el procés neurodegeneratiu comença molt abans que apareguin els símptomes clínics.
A.L.: Una opció que el grup està explorant és la detecció de neuromelanina al cervell in vivo mitjançant ressonància magnètica nuclear, com a mètode de prevenció per determinar els nivells de neuromelanina abans que s’arribi al llindar perjudicial.
Es reduirien els errors de diagnòstic?
N.P.: Gairebé el 50% dels pacients amb parkinson reben un diagnòstic erroni abans d’obtenir el correcte, i un 20% triguen més de cinc anys a ser diagnosticats.
A.L.: De la mateixa manera, s’estima que un 25% dels diagnòstics durant els primers cinc anys són incorrectes precisament per aquesta variabilitat de símptomes que poden ser deguts a altres malalties neurodegeneratives.
Aquest model pot canviar com s’aborda la malaltia?
A.L.: Aquest és el nostre objectiu final. Si entenem millor
els mecanismes inicials, abans que la neurona mori, podem desenvolupar proves que identifiquin canvis subtils,
per exemple, en la dinàmica de la neuromelanina o en la
resposta inflamatòria. Això podria traduir-se en diagnòstics
més precoços i sobretot en tractaments més eficaços.
I respecte a tractamentsfuturs?
N.P.: No disposar d’un model animal fins ara limitava la possibilitat de fer assajos preclínics. Amb aquest model podem provar diferents estratègies per mantenir els nivells de neuromelanina per sota del llindar patològic amb fàrmacs, modificacions genètiques o fins i tot canvis nutricionals. Si a més tinguéssim un diagnòstic precoç per intervenir-hi de manera precoç, podríem prevenir o frenar la progressió de la malaltia.