Avui la literatura està de celebració: Pere Gimferrer compleix vuitanta anys. En fa alguns, el 1994, quan en tenia 49 va escriure: “No necessito mirar-me al mirall per saber que no soc jove, però que mai deixaré de ser el jove que vaig ser entre el 1958 i el 1975” i segueix així. Gimferrer no ha deixat mai de ser el jove que va ser i avui mateix, dia del seu vuitantè aniversari, em sembla oportú recordar-ho. Ser jove significa estar obert a possibilitats, tenir curiositat i capacitat de renovació. Això és el que ha fet i continua fent l’escriptor català.
En Pere ha llegit tots els llibres, fins i tot diccionaris. Cap dels clàssics de la literatura mundial li és aliè. Tampoc cap rar ni avantguardista d’interès, en qualsevol de les llengües europees. Pot fer-li pessigolles a Ausiàs Marc, al qual ha traduït, a Góngora tant com a Apollinaire.
Ha vist totes les pel·lícules importants des del cinema mut fins als nostres dies. És un gran cinèfil, capaç de recordar amb precisió seqüències tantes com poemes, sense variar un vers. La seva memòria és extraordinària i l’ha conservada sense necessitat de fàrmacs reconstituents.
Sap llatí i no ha estat mai seminarista i escriu en italià millor que qualsevol dels últims papes. Ho prova el seu poemari Per riguardo.
Va posar a l’abast de molts, amb un assaig estupend, l’obra i el pensament d’Octavio Paz, un dels seus escriptors predilectes. Els seus textos sobre pintura i pintors, Tàpies, Miró, Magritte, entre d’altres, mostren fins a quin punt coneix i li interessa l’art. No debades la seva única novel·la, Fortuny, es refereix a aquesta família d’artistes en una aconseguidíssima i molt veneciana mise en scène, que tal vegada va intuir molt de temps abans en el poema bellíssim Oda a Venecia en el mar de los teatros, inclòs a Arde el mar.
Els seus dos Dietaris, apunts quotidians que van aparèixer entre l’octubre del 1979 i el desembre del 1980, amb excepció dels dilluns, al periòdic El Correo Catalán, per encàrrec de Llorenç Gomis, abans de ser reunits en dos volums, evidencien els seus interessos variats i ens permeten gaudir d’una prosa magnífica i renovadora, en la qual es conjuminen el real i l’imaginari. Els estats d’ànim de l’autor, esperables en textos d’aquest tipus, s’encavalquen amb evocacions d’història, cinema, literatura, art i sovint condueixen a una reflexió moral.
Pere Gimferrer és el més important dels autors de la nostra literatura, tant en català com en castellà
La seva poesia, tant l’escrita en els seus inicis, com Arde el mar, amb poemes anteriors als seus vint anys, i La muerte en Beverly Hills, com la que podem considerar de la seva etapa de maduresa, la dels poemaris escrits en català, Hora foscant, El vendaval o L’espai desert, com la més propera, de nou en castellà, No en mis días, Las llamas, suposen un abans i un després, tant en la literatura en castellà com en català. Se sol assegurar que un dels majors incentius per utilitzar una llengua és l’amor. I en el cas de Gimferrer, això explicaria, en part, el seu pas de l’ús del castellà al català, la llengua en què parlava amb Maria Rosa Caminals, la seva primera dona i, després d’enviduar i casar-se amb Cuca de Cominges, al castellà, altre cop.
Com els grans poetes, com el seu amic Joan Brossa o el seu admirat Juan Ramon Jiménez, pot ser excèntric i fins i tot maniàtic i de vegades la seva persona és superada pel personatge. El programa Polònia de TV3, que sol caricaturitzar els polítics, el va incloure també, prova de la seva popularitat. Gimferrer, amb jaqueta i corbata d’executiu –ho és en la realitat de l’editorial Planeta, on ha descobert alguns dels grans, com Mendoza o Muñoz Molina–, amb barret i enfundat, fins i tot en la canícula de l’agost, en un llarg abric fosc, semblant a la sotana d’un sagristà dels d’abans, és interpretat per Cesc Casanovas.
Lee tambiénQuan viatjar era descobrir
Sense cap dubte, Pere Gimferrer és el més universal, el més important dels escriptors de la nostra literatura, tant en català com en castellà, perquè en totes dues llengües ha desenvolupat la seva obra, mereixedora, des del meu punt de vista, a infinita distància de qualsevol dels autors nominats o possibles nominats del país, ja no dic del Premi d’Honor de les Lletres Catalans –a l’entitat corpòria del nostre poeta li ve estret, com li venia estret a Josep Pla– sinó, per descomptat, del premi Nobel de Literatura.
Gimferrer es mereix el Nobel.