A la defensa de la ‘dolce vita’ espanyola!
LA COMÈDIA HUMANA
El dia a dia a Espanya és imbatible. En les tres coses més importants de la vida –família, menjar i futbol– és una superpotència. Ah, i en salut, on també és de classe mundial. Però en política internacional no hi pinta res. I no perquè no pot, sinó perquè no vol.
Ho tornarem a constatar aquesta setmana quan el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, es presenti a la Haia per participar en una cimera de l’OTAN. Serà el líder més guapo de la reunió i alhora l’aneguet més lleig. Dels 32 estats de l’OTAN, Espanya és el que contribueix menys en defensa com a percentatge (1,3%, amb el compromís d’arribar al 2% aquest any) del producte interior brut. I Sánchez acaba de dir que, malgrat el consens entre els seus aliats que el fenomen Putin els obliga a pagar molt més, Espanya es planta.
Un 2% és el que l’OTAN demana per a aquest any i, malgrat el rebuig de l’esquerra, el Govern espanyol ho accepta, a contracor; el 5% és el que demana d’aquí al 2032, i això gairebé tots els espanyols ho rebutgen. Sánchez va dir en una carta al secretari general de l’OTAN que ni parlar-ne, que seria “irresponsable” sucumbir a tal “sacrifici” perquè obligaria Espanya a fer retallades en la despesa social. O sigui, posaria en risc la qualitat de vida espanyola.
Com a contrapartida tenim el cas del Canadà, on també viuen molt bé. El primer ministre canadenc, Mark Carney (de centreesquerra, com Sánchez), va ser rebut amb aplaudiments unànimes al seu país quan va anunciar aquesta setmana que el seu país arribarà a la xifra del dos per cent aquest mateix any. El Canadà, juntament amb la majoria dels països europeus, té una noció diferent de la d’ Espanya respecte a què és la responsabilitat i la irresponsabilitat. Potser Espanya té raó i els altres s’equivoquen.
Vegem els arguments a favor de gastar més en defensa, basats en una interpretació de què significa per al món la invasió russa d’ Ucraïna. Ningú no els ha exposat amb més lucidesa que el cèlebre historiador Yuval Noah Harari. Aquí va un resum.
Com a metàfora de la guerra a Ucraïna imaginem-nos un ganàpia que s’enfronta al pati de l’escola a un nen petit. Es fa
una rotllana al seu voltant i alguns intervenen a favor del petitó, d’altres no. El preu de no intervenir és que la força s’imposarà com a norma a l’ escola. Si Putin guanya a Ucraïna (tant se val la definició exacta de victòria), veurem replicants d’ell arreu del món. Si Putin perd, el missatge serà que la política del bully no té recompensa.
El que està en joc és la democràcia i els valors liberals que tan bé han servit a països com Espanya, que sap millor que molts altres què vol dir viure sota un règim similar al rus.
Si Putin s’imposa, veurem una epidèmia mundial de despesa militar, per raons ofensives o defensives
Putin significa el retorn d’un monstre que va manar a la Terra durant la major part de la història humana, però que en èpoques recents va ser derrotat i exiliat, no només a Occident sinó a tot arreu. Parlem de l’imperialisme. No, no de l’imperialisme ianqui. D’un imperialisme més elemental. El del país fort que envaeix un país feble, el conquereix i el colonitza. Com Roma al seu dia, com l’antic califat musulmà, com Espanya, com Anglaterra, com pretén Rússia a Ucraïna avui. Bé, com Rússia ja ha fet a Crimea i altres zones d’ Ucraïna que ha pres i les ha declarat seves durant els últims onze anys de guerra.
Els Estats Units van envair l’Iraq en el que va ser un acte estúpid i criminal, però ni els falcons més extremistes del seu govern no aspiraven a plantar la bandera ianqui sobre territori iraquià. D’altra banda, Rússia exerceix un control total sobre la veïna Bielorússia, que és el que aspira a fer a Ucraïna; ningú no qüestiona la sobirania de Mèxic.
Putin està intentant que l’imperialisme clàssic torni a estar de moda. Si no es frena a Ucraïna, el risc no és només que, amb el temps, s’estengui a Estònia o Letònia, sinó que el missatge de la força com a valor suprem s’assimili als altres continents. Si Putin imposa la seva norma, veurem una epidèmia mundial de despesa militar, sigui per raons ofensives o defensives, perquè aquesta serà la nova realitat.
La posició espanyola, i no només la de l’esquerra, és que ens quedem al marge i anem a la nostra
Això obligarà a fer marxa enrere a una tendència admirablement civilitzadora de la humanitat, sense precedents fins al segle XXI, d’invertir més en el benestar social que en armes. Per resumir-ho, si no gastem força més en avions de guerra i drons avui, ben aviat gastarem moltíssim menys en medicina i educació. Significarà el retorn a la jungla.
Aquest és bàsicament l’argument de la gran majoria dels governs d’Europa i de l’OTAN. Espanya discrepa.
Ucraïna queda lluny (encara que més lluny li queda al Canadà); Putin serà un tirà, però poc ens afecta a nosaltres. Hi ha un principi en joc, sí, però de principis no es menja. Val més que ens quedem al marge i anem a la nostra. Aquesta és la posició espanyola, i no només la de l’esquerra. Fa uns dies parlava amb un ambaixador europeu que es va declarar atònit per l’absència d’una política definida del Partit Popular respecte al que a la resta del continent es considera la qüestió més urgent dels nostres temps: com contrarestar l’amenaça russa.
La tasca de l’ambaixador consisteix precisament a saber aquestes coses. Però, em va dir, no tenia ni idea del que pensava sobre aquest tema, ni tan sols si hi pensava, el partit que aviat podria tornar a liderar el govern espanyol. Almenys sí que sap el que pensen els aliats de Sánchez a la seva esquerra: “No a la guerra”, “no a les armes”, com sempre. És comprensible. Tots volem la pau i en el cas espanyol hi ha el record, no tan llunyà, que els països d’Europa occidental no van anar en defensa de la República contra Franco. Ara volen que anem en defensa d’Ucraïna? Que es fotin.
És comprensible també, tant a la dreta com a l’esquerra, perquè a Espanya vivim molt bé i tots volem que la festa no s’acabi. Per això jo visc aquí. La dolce vita és irresistible. Però de tant en tant sento l’obligació de recordar que la vida és dura i que la política no sempre és un joc i per això he viatjat un parell de vegades a Ucraïna els últims dos anys i penso tornar-hi al setembre. Recomano de vegades a amics espanyols que facin el mateix. Els ho recomano també a Pablo Iglesias, Feijóo, Ayuso, etcètera. Que hi vagin, i després en parlem.