La imprevisibilitat del mandat de Trump és de tal envergadura que els analistes volen creure que darrere d’aquest desordre hi ha un ordre, encara que no es pugui comprendre o justificar. Necessitem creure que al capdavant hi ha algú que, almenys, sap el que vol, tot i que potser no sàpiga com aconseguir-ho. O no pugui. L’altra hipòtesi, que potser tampoc no sàpiga el que vol, més enllà d’alguns instints evidents, com el de la revenja o la necessitat narcisista, és simplement aterridora. I si no hi hagués ningú responsable al capdavant? I si ens enfrontem al caos com a mètode, a la brutalitat com a estratègia i al risc com a ideologia? La responsabilitat és una virtut escassa, però imprescindible per governar.
Vivim en una època de desgast accelerat. Aquesta degradatio s’ha instal·lat com a signe característic d’aquests temps. Però encara hi ha una cosa pitjor que ens pot passar: el conformisme i la resignació. El que abans ens escandalitzava, ara amb prou feines ens immuta. Es banalitza l’autoritarisme, es normalitza la mentida, es resignifica la crueltat i es van debilitant la sensibilitat i els fonaments democràtics, tan necessaris per preservar l’equilibri de les societats obertes que proven d’avançar pel bé comú i que avui estan amenaçades des de diferents flancs.
El retorn de Trump a la primera línia política internacional, i la seva agenda explícitament imperialista en aquest segon mandat, no és una anècdota. És un símptoma global i d’època. La seva retòrica sense matisos, el menyspreu per les regles del joc i les arbitrarietats capritxoses s’han instal·lat al despatx presidencial. Estem davant la triple D de Trump, segons Juan Luis Manfredi: desregulació, desglobalització i desordre. Però qui pot sobreviure al caos?
L'agenda explícitament imperialista de Trump en aquest segon mandat no és una anècdota
Ian Bremmer va fundar Eurasia Group, la primera firma dedicada a ajudar els inversors a comprendre l’impacte de la política en els riscos i oportunitats dels mercats estrangers. Al seu informe per al 2025 afirma que estem tornant a la llei de la selva. Un món on els més forts fan el que poden, o volen, mentre que els més febles estan condemnats a patir-ne les conseqüències. I que ja no es pot confiar que els primers, siguin estats, empreses o individus, actuïn en interès d’aquells sobre els quals tenen poder. Aquest escenari és senzillament insostenible. Sense responsabilitat, no hi haurà previsibilitat econòmica ni pau política per a ningú.
Lee tambiénLliçons de l’atletisme per a la política
En vista d’aquesta deriva, és urgent recuperar el seny. No com una crida a la moderació sense contingut, sinó com una aposta radical pel sentit comú informat, la mirada llarga i el pensament pausat. Avui més que mai, necessitem una política que no només administri el present, sinó que anticipi el futur. Que miri més enllà del cicle electoral i s’atreveixi a pensar en termes de dècades, no pas de setmanes. Una política amb visió a llarg termini, que sàpiga sostenir la justícia i la previsibilitat enmig del caos. Perquè aquesta era de degradació no és inevitable.