“Trump i jo solem dir: la pau s’aconsegueix amb força”, va tuitejar el primer ministre d’Israel mentre els Estats Units atacaven tres centrals nuclears de l’ Iran. Netanyahu té motius per a l’eufòria: amb l’ajuda decisiva de Washington, Israel ha imposat la seva visió que la conjuntura per “ posar fi” a la República Islàmica és ara o mai, entenent per “posar fi” l’eliminació del que Israel considera una “amenaça existencial”.
Cremarà l’ Orient Mitjà o assistim a un altre exercici de cinisme segons el qual Israel i els Estats Units fan la feina bruta de debilitar l’ Iran com mai abans, ni tan sols quan als anys vuitanta Occident i les monarquies del golf van aclamar la guerra de Saddam Hussein contra el veí persa? El moment triat té relació amb la percepció d’un Iran molt vulnerable.
L’Iran no ha semblat mai més vulnerable que avui des de la creació el 1979 de la República Islàmica
La guerra de Gaza s’ha cobrat, com fitxes de dòmino, tots els peons i alfils de Teheran al tauler regional, tret dels huthis al Iemen. Hamàs, el règim amic dels Assad a Damasc i, la gran peça, Hizbul·lah, que semblava una organització temible i disciplinada, gairebé indestructible. És el famós momentum : l’ Iran no ha semblat mai més debilitat que avui des de la creació de la República Islàmica el 1979.
La UE, el Regne Unit i l’ Aràbia Saudita han expressat aquesta setmana clar i català que no volen un Iran amb armament nuclear. Naturalment, això no significa que aprovin l’estratègia negociadora d’Israel i els EUA –“la pau s’aconsegueix amb força”–, però implica una mena de vistiplau en forma de mirar a una altra banda. L’ Orient Mitjà és una regió on el que es diu en privat difereix molt del que es diu en públic.
Per què Donald Trump arrisca tant davant el seu electorat, a qui havia promès una i mil vegades que no iniciaria cap guerra al món? El factor humà sembla rellevant en vista del narcisisme i la megalomania del personatge: jo, Donald Trump, m’he atrevit a fer el que tots els meus predecessors al segle XXI no es van atrevir a fer. És a dir, atacar l’ Iran i esperar, com a negociació empresarial, que s’avinguin a pactar la seva derrota. L’aposta del president dels EUA és molt arriscada perquè l’ Iran no és un règim àrab en què cau un dictador i canvia tot el panorama. La República Islàmica és un entramat, certament repressor, amb un Estat dins l’Estat, els Guardians de la Revolució. L’envit ens dirà fins on arriba la seva força perquè la proposta de Trump és humiliant: o t’asseus a negociar en els meus termes o hi haurà més atacs. I la paradoxa és que l’atac dels Estats Units reforça l’argument iranià que només la bomba nuclear garanteix la seva sobirania.
A Israel se’l pot acusar de moltes coses en aquesta guerra, però no d’incoherència. El primer ministre Netanyahu ha afirmat que era el moment d’ eliminar tots els “enemics existencials” per a la supervivència de l’ Estat d’Israel. Deixar l’ Iran al marge no podia ser una opció.
