Des de l’any 2019, la registradora de la propietat de Sant Feliu de Guíxols es nega a inscriure qualsevol operació de compravenda o successions dels edificis situats al llarg de 560 metres del passeig marítim de Platja d’Aro perquè, emparada pel servei provincial de Costes, a dreta llei, encara formen part del domini públic maritimoterrestre.
Aquesta zona, juntament amb onze nuclis més de la costa espanyola, està pendent des de l’any 2013 d’una nova delimitació que els exclouria de la zona pública, però no s’ha acabat mai de desenvolupar. Així com en els altres municipis, entre els quals hi ha Castelló d’Empúries, els diferents registradors de la propietat entenen que es troben en “una situació legal pendent d’executar” i permeten la inscripció al registre de totes les operacions, a Platja d’Aro fa sis anys que això no passa. Els afectats veuen un “excés de zel” de l’actual registradora, ja que tots els anteriors sí que permetien inscriure al registre les transmissions de la propietat a títol de domini.
“Van confondre la platja de Pals per la de Platja d’Aro l’any 1945”, creu el catedràtic Emili Suñé
Les conseqüències d’aquest fet són diverses: si algú està interessat a comprar algun dels immobles afectats, d’entrada es troba que no pot demanar una hipoteca i, tret que disposi de diners al banc, no podrà materialitzar la compra. També és un problema per al propietari del pis o local afectat. Si té molta necessitat de vendre, acabarà venent per un preu molt inferior al previst. Si té una hipoteca, no pot millorar les seves condicions. I també és un maldecap per als que reben propietats en herència. És el cas de M.C., una veïna de Barcelona que prefereix mantenir-se en l’anonimat, que el 2020, en morir la seva mare, va heretar un dels pisos afectats. Una operació que no ha pogut inscriure encara al registre de la propietat. “Ara no necessito vendre, però si volgués vendre, no podria; si volgués hipotecar-lo, tampoc no podria; no puc fer res més que gaudir-lo; de fet, legalment encara n’és propietària la meva mare”, explica aquesta veïna amb segona residència afectada. “És una indefensió total”, reconeix.
El president de l’Associació de Veïns del Passeig Marítim de Platja d’Aro, Rafael Arau, explica que tot plegat genera “una gran incertesa i inseguretat jurídica” als 900 propietaris afectats de quinze comunitats i quatre hotels de primera línia de mar que es troben en aquesta situació, que qualifiquen de “kafkiana”
i que els suposa un “greuge comparatiu” amb altres territoris.
El cas ha arribat al Tribunal Suprem, al qual els afectats han presentat un recurs contenciós administratiu. Emili Suñé, un advocat afectat i catedràtic de Dret de la Universitat Complutense de Madrid, fa temps que batalla juntament amb l’advocat Diego F. Peris, en representació d’un grup afectats, per resoldre la situació. Les últimes indagacions que ha fet el porten a pensar que, en realitat, aquest tram de Platja d’Aro va resultar afectat per la llei de Costes per un error.
Per justificar-ho pren com a referència el Butlletí Oficial de la Província (BOP) de Girona que es va publicar el 9 de juny de 1945. En el sumari hi apareix que “es posa en coneixement del públic que s’ha efectuat la delimitació de la zona maritimoterrestre de la platja de Pals” i remet a la pàgina 449 del BOP per al desenvolupament de la informació. Però a la pàgina en qüestió no es fa referència a Pals, sinó a Platja d’Aro, una zona compresa entre la riera de Fenals i el riu Ridaura, una distància de 1.500 metres. “Tinc clar que es van equivocar de platja”, afirma Suñé, que qualifica d’“increïble” i “escandalosa” la situació. “Van bolcar sobre Platja d’Aro les mesures que van prendre de la platja del Grau de Pals”. En concret, els 560 metres que era el tram que encara figura com a “pendent de delimitació” a Pals. “Un error d’aquest tipus en un tràmit essencial de procediment és de nul·litat radical”, esgrimeix.
Suñé ha reclamat, sense èxit, al Departament de Costes de Girona la suposada ordre ministerial, que no ha arribat a veure mai. “El que té Costes és un paperot que ni tan sols és un original, amb firma il·legible i sense peu de firma, dient que el ministeri els ha comunicat que ha aprovat la delimitació, entre la riera de Fenals i el Riudaura, sense cap mena de plànol original”, argumenta.
Per tot plegat, considera que no existeix cap ordre ministerial, i que, si existís, seria ordre nul·la de ple dret. Emili Suñé explica que l’agost del 2024 van presentar una sol·licitud de revisió d’ofici al Govern espanyol de la suposada ordre del 1945 i d’una altra que la ratifica de l’any 2000. Però van obtenir silenci com a resposta. Ara l’última paraula la té el Suprem.