Mafalda no havia estat traduïda mai a l’anglès fins ara. La setmana passada es va presentar a Nova York el llegendari còmic de Quino, traduït per Frank Wynne i publicat per Archipelago Books. Mentre l’escriptor Álvaro Enrigue conversava amb l’editor Lucas Adams, vaig pensar que Mafalda és per al món hispà el que Els Simpson és per als nord-americans: historietes que apel·len tant nens com adults, perquè no només retraten les servituds de l’edat adulta, sinó que ho fan a través de protagonistes nens, o adults innocents, que exposen, des de la seva ingenuïtat, l’absurd o la crueltat del món: la violència a l’ escola, l’irracional de les famílies, els abusos de poder en la política.
Si la genialitat de Mafalda és aquell aspecte pueril i polític –la crítica social d’una nena que demana explicacions davant les desigualtats socials–, hi ha alguna cosa encara més tendra, explicava Álvaro Enrigue als americans: que la classe mitjana argentina, a la qual pertanyia la nena Mafalda, ha resistit malgrat les dictadures, malgrat la violència, malgrat l’opressió que va coincidir amb l’emergència del personatge de Quino. Miraculosament, Buenos Aires continua sent la millor ciutat del món: amb les millors llibreries, els millors restaurants, la millor literatura. I això és commovedor, el moviment i la reinvenció perpètua d’una societat, l’anhel de no sucumbir, de resistir-se amb perícia i humor, amb formes renovades davant cada nou panorama social aterridor. Això va apel·lar molts dels assistents, paralitzats davant el moment polític actual als Estats Units.
‘Mafalda’ és per al món hispà el que ‘Els Simpson’ és per als nord-americans
L’endemà era vint-i-u de juny, solstici d’estiu. El vaig anar a passar a Coney Island, coneguda per la platja i el parc d’atraccions, tan bonic com decadent, amb la segona nòria més vella del país, que encara funciona, que encara roda. En plena celebració del solstici, balls i desfilades omplien el moll novaiorquès, i la banda de tambors acabava al mar, ficada fins als genolls. Els espectadors també: nens, adults, sans, malalts. Els bojos de Nova York, aquí, semblaven simplement estar posseïts per la música, i ja no eren perillosos els joves drogats, ni obesos els adolescents amb sobrepès. Mares, pares i gossos poblaven l’aigua, ballant a un ritme tan propi com comú. Tota una societat en moviment.
Al fons, la roda de la fira continuava girant. Observar una nòria és ser testimoni que la vida gira cap endavant, fins i tot quan sembla que s’ha aturat, i pujar-hi és veure el futur des d’un nou angle a cada segon, com va fer Mafalda als anys seixanta. És inevitable sentir-se bloquejat davant circumstàncies personals o polítiques fora del nostre control, però és possible trobar els llocs i les persones que ens recorden el que d’altres volen fer-nos oblidar: el moviment és perpetu, i podem pujar-hi.