Santi Cobos va néixer a Lleó, en una família de firaires molt humil dedicats a la quincalla (venda ambulant d'estris). Sempre al marge de la societat, es consideraven “estrangers” fins i tot al seu propi país, estigmatitzats pel fet de ser firaires. Encara que el seu pare era un home honrat, molts dels seus oncles eren coneguts delinqüents del barri i ell no va trigar a unir-s'hi des de molt petit.
Va començar robant menjar al costat dels seus cosins, als 13 dormia sota un pont, als 14 va entrar en un reformatori, i als 16 va trepitjar una presó d'adults per primera vegada. Tampoc no va trigar a deixar l'escola, l'ambient li resultava “asfixiant”, el carrer va ser la seva escola.
En el pódcast de David Jiménez, Cobos denuncia violacions constants, violència extrema i abusos als reformatoris pels quals va passar, tot això, explica, amb coneixement dels educadors i directors. Assegura que els més forts eren protegits, els febles una pressa i que fins i tot va ser testimoni directe d'una violació als banys: “Si no ensenyaves les dents, acabaves violat”, afirma.
Vaig passar 6.000 dies en aïllament. Això no ho ha viscut ningú a Espanya
Als 16 anys va entrar en una presó d'adults sent gairebé un nen. Allà, el van ficar en un mòdul psiquiàtric amb presos extremadament perillosos, molts dels quals havien comès cruels crims de sang: “Tenia 16 anys. Em miraven com si fos una joguina sexual”, assegura.
Cobos va passar més de 6.000 dies tancat en una cel·la d'aïllament
En molt poc temps es va convertir en un intern conegut i temut per tot el sistema penitenciari. Va passar per una vintena de presons i va estar implicat en motins, agressions, segrestos de funcionaris i intents de fuga: “Em vaig animalitzar. És una espiral. La violència que exerceixes és la que exerceixen sobre tu”, explica.
Després de més de 12 intents de fuga, un d'ells va acabar amb un resultat mortal. Ell havia planejat una fuga des del jutjat: va enviar una carta insultant a un jutge perquè el portessin a declarar i la seva idea inicial era aconseguir escapar en el trasllat cap al jutjat. Una vegada allà, tot es va complicar, doncs va aconseguir treure-li l'arma a un policia i es va desencadenar un tiroteig que va acabar amb un policia mort: “Li vaig treure l'arma. El meu company subjectava un altre policia. Hi va haver un tret. Ell va morir. Jo vaig sortir amb un tret al cap”, recorda.
Vaig veure gent menjar-se la seva pròpia merda. D'altres es van tornar bojos
Després d'aquest episodi, va ser classificat com FIES 1, el nivell més alt de perillositat per als presos a Espanya. A causa d'això, va passar més de 16 anys en aïllament (6.000 dies), molts en condicions infrahumanes. Cobos assegura que les cel·les eren de 3-4 metres, només tenien 1 hora de pati diària (la qual cosa significava passar 23 hores al dia en solitud total), estaven vigilats per cambra les 24 hores i tenien prohibit enviar o rebre cartes, per la qual cosa el contacte amb l'exterior era nul. “Era una tomba. Només sorties per dutxar-te emmanillat. Et converties en un animal”, assegura.
Cobos va dur a terme fins a 12 intents de fuga en tota la seva vida
L'ex-pres assegura que allà va viure episodis realment repugnants, ja que en condicions d'aquell estil acabes tornant-te completament alienat. En el seu cas, va patir al·lucinacions, psicosi i fins i tot pèrdua del judici, però explica que va veure companys menjar-se la seva pròpia merda, embogir o suïcidar-se: “Molts es van tornar bojos. El 80% dels presos FIES van morir abans dels 40”, afirma.
Encara que Cobos va ser un pres temut, admet que va desenvolupar cert respecte fins i tot amb alguns funcionaris: “Si deia que no anava a lligar-la, no la lligava. Tenia paraula”. A més, comptava amb certa influència, ja que controlava l'accés a certs serveis en aïllament. La seva experiència i popularitat a la presó li van valer per assessorar la pel·lícula Celda 211. Tosar es va inspirar en la seva manera de parlar i fins i tot va ajudar a dissenyar el procés del motí.
Vaig tornar a enamorar-me de la vida després de dècades en un forat
L'expresidiari admet haver exercit violència, però mai per plaure. Encara que afirma que moltes presons avui estan més medicalitzades i amb mòduls terapèutics, assegura que continuen reproduint l'exclusió. En el seu cas, va sortir després de més de 20 anys sense contacte humà i descriu el seu alliberament com aterrar en un altre planeta, ja que no sabia utilitzar un mòbil, no entenia com funcionava un supermercat i fins i tot portava roba i una maleta dels anys 80: “Em posava content si baixava i plovia. Així comprovava que estava al carrer”, explica.
Cobos descriu la seva sortida al carrer per primera vegada com “aterrar en un altre planeta”
Cobos es mostra crític amb la cadena perpètua i el punitivisme i denuncia la hipocresia política i social, ja que creu que el sistema no busca reinserció sinó càstig: “Què vols, que sortim amb més odi o amb ganes de viure? Els polítics que roben després demanen més presó per als pobres”, sentència.
