Ens trobem en la tercera fase de la crisi actual a l'Orient Mitjà. En les dues fases anteriors, la iniciativa va correspondre a Israel i després als Estats Units. Ara ha passat a l'Iran.
Recapitulem: en la primera fase, Israel, preocupat perquè l'Iran s'havia acostat molt més al desenvolupament d'armes nuclears, va atacar emplaçaments militars, instal·lacions nuclears i figures de lideratge iranianes. El Govern d'Israel, més reticent al risc després de l'atac de Hamàs del 7 d'octubre, ja no estava limitat per la por de les represàlies dels representants iranians que havia degradat ni per la capacitat de l'Iran per defensar-se, que Israel també havia debilitat.
Israel va atacar dilluns passat Teheran
La segona fase de la guerra la van iniciar els Estats Units, que van atacar tres instal·lacions fonamentals per al programa nuclear iranià. Els bombarders invisibles B-2 van llançar diverses bombes “antibúnquer” sobre els complexos d'enriquiment d'urani de Fordow i Natanz, mentre que els submarins dels Estats Units van llançar míssils creuer Tomahawk contra les instal·lacions nuclears d'Esfahan.
Tant per a Israel com per als Estats Units, es tractava d'una guerra d'elecció: hi havia altres opcions. Així mateix, els atacs van ser preventius, no anticipatoris, en el sentit que la irrupció nuclear iraniana era una amenaça creixent, no imminent. No està tan clar per què els Estats Units van actuar quan ho va fer, tret que la diplomàcia semblava poc prometedora i hi havia l'oportunitat de dur a terme la missió amb un risc mínim per a les forces dels Estats Units. Dit això, tant a Israel com als Estats Units se'ls havia esgotat la paciència amb l'Iran, que estava enriquint urani a nivells que només tenien sentit si el seu objectiu era desenvolupar armes nuclears i no generar electricitat.
A Israel i els EUA se'ls havia esgotat la paciència amb l'Iran, que enriquia urani a nivells que només tenien sentit per a armes nuclears
El president dels Estats Units, Donald Trump, va afirmar que els atacs que va ordenar van ser un èxit militar espectacular i que les tres instal·lacions iranianes van quedar completament “arrasades”. Això encara s'ha de veure. Normalment, avaluar els danys causats per les bombes en tals circumstàncies porta algun temps, i és tant un art com una ciència.
Més important encara, l'atac podria haver tingut èxit en la destrucció de les tres instal·lacions seleccionades, però fracassar en el sentit més ampli d'eliminar els esforços de l'Iran per desenvolupar armes nuclears. De fet, és gairebé segur que aquest és el cas, ja que l'Iran va tenir àmplies oportunitats de traslladar urani enriquit, centrifugadores avançades i una altra tecnologia relacionada amb les bombes a múltiples llocs que ara per ara es desconeixen.
Què hem d'esperar aleshores de l'Iran? S'està escrivint molt sobre les opcions de represàlia de l'Iran. L'Iran podria lliurar una guerra cibernètica contra objectius als Estats Units o arreu del món. Podria organitzar diverses accions terroristes contra civils, empreses i ambaixades dels Estats Units. Podria atacar les aproximadament 40.000 tropes dels Estats Units a l'Orient Mitjà, així com la infraestructura energètica dels seus veïns àrabs. A més, podria interferir en la navegació per les vies fluvials locals, ja sigui directament o a través d'un apoderat com els huthis del Iemen.
Però no és evident que l'Iran faci res d'això ara. L'“atac” performatiu a la base dels Estats Units de Qatar va assenyalar que l'Iran vol evitar una escalada més gran i exposar-se a més atacs dirigits contra la seva economia i els seus líders militars i polítics. En conseqüència, és probable que l'Iran se centri a apuntalar el règim a nivell intern, per garantir la seva supervivència.
És probable que l'Iran se centri a apuntalar el règim a nivell intern, per garantir la seva supervivència
Amb el temps, també cal esperar que l'Iran intenti reconstituir el seu programa d'armes nuclears, ja que allà molts jutjaran que els atacs israelians i dels Estats Units no s'haurien produït mai si l'Iran hagués tingut una força nuclear dissuasiva. És poc probable que la diplomàcia impedeixi que l'Iran ho aconsegueixi, la qual cosa significa que, amb alto el foc o sense ell, els atacs israelians o dels Estats Units podrien caldre en qualsevol moment i lloc en què es descobreixi que l'Iran du a terme feines relacionades amb les armes nuclears.
Aquesta realitat portarà a molta gent a argumentar que només un canvi de règim impedirà l'eventual aparició d'un Iran amb armes nuclears, un fet que suposaria una amenaça existencial per a Israel i portaria més països de la regió a adquirir les seves pròpies armes nuclears. No és estrany que ja s'estiguin sentint crides a un canvi de règim per part d'alguns a Israel i els Estats Units.
En aquesta crisi de l'Orient Mitjà, la iniciativa ara està en mans de l'Iran
Però el canvi de règim és més fàcil de dir que de fer. Se sol produir quan hi ha una oposició interna forta i organitzada, un règim que s'enfonsa o una potència exterior disposada a enderrocar els dirigents, ocupar el país i introduir-hi un successor, i que pugui fer-ho. Cap d'aquestes condicions no es dona a l'Iran, la qual cosa implica que els estrangers farien bé de basar la seva política cap a l'Iran en la suposició que el Govern actual o alguna cosa semblant continuarà al comandament en un futur previsible.
És un fet que només fa falta una part per començar una guerra, però que per acabar-la fan falta totes les parts implicades. En aquesta crisi de l'Orient Mitjà, la iniciativa ara és en mans de l'Iran. Només els seus governants poden decidir si l'atac dels Estats Units és el principi del final o el final del principi. Mai es destacarà prou quant depèn de la seva resposta.
Richard Haass, president emèrit del Consell de Relacions Exteriors, conseller sènior de Centerview Partners, professor universitari distingit a la Universitat de Nova York i autor del butlletí setmanal de Substack Home & Away.
Copyright: Project Syndicate, 2025.