Els controls no són aliens a Teheran; solen aixecar-se de nits i en punts molt específics. Però la guerra els ha normalitzat, com va quedar en evidència ahir quan la ciutat intentava recuperar la normalitat –encara amb lentitud–, després de l’alto el foc. Desenes de grups, alguns de paramilitars, d’altres de militars, d’altres de policials han pres el control, de vegades fins a dos o tres en un mateix carrer, per monitorar un per un els vehicles, que encara no són gaires. Almenys si es compara amb el gran nivell de trànsit que té normalment Teheran.
En alguns dels guàrdies, aquells sota control de la Guàrdia Revolucionària, hi ha homes apuntant als cotxes des de cuirassats. Una escena que no és estranya en països fuetejats per la guerra, com Colòmbia, sí que ho és per a la societat iraniana, que només veu els militars desplegats al carrer quan sorgeixen mobilitzacions de protestes massives, que no són poques els últims anys. “Estan buscant gent que ells creuen que ha donat suport a Israel en aquesta guerra, o que té intenció de cometre un atac”, diu un músic de 27 anys que vol que se li digui Amin.
“M’han fet baixar dues vegades de la moto i m’ho han requisat tot”, compta aquest home, que reconeix que no han estat violents, com quan fan batudes durant les protestes. Però l’increment de la seguretat i la paranoia de les autoritats davant qualsevol estranger –o davant qualsevol iranià amb relacions fora
del país– és una de les conseqüències més visibles d’aquest dia després.
Els que ho porten pitjor són els afganesos, especialment aquells que s’escapoleixen a l’ Iran sense portar un passaport, que no són milers, sinó milions. Les autoritats augmenten la pressió sobre aquesta comunitat esporàdicament: fan batudes als carrers i en general els envien altre cop cap al seu país. No importa que tinguin dona, fills, ni que siguin els que fan les feines que molts iranians rebutgen. Des de la guerra estan posant en marxa una altra modalitat, segons explica un jove que treballa en una cafeteria del centre i que no vol donar el seu nom.
“Vaig haver d’explicar durant hores per què tenia un missatge amb un amic estranger”, explica un artista
El van detenir i després d’ escorcollar-lo li van treure el mòbil, amb les seves claus, esclar. “Em van donar un paper i em van dir que anés a recollir-lo al cap de tres setmanes”, explica el jove, que descriu que molta gent que ell coneix ha decidit quedar-se a casa per por que l’acusin de ser col·laboradors. “L’altre dia em van detenir i em van requisar el mòbil. Vaig haver d’explicar durant hores per què tenia un missatge creuat amb un amic estranger que viu a la ciutat. Ja volien insinuar que era espia”, va explicar un artista que s’identifica com Arash.
L’Omid, propietari d’una botiga per a mascotes, creu que aquesta situació en què la seguretat serà extrema durarà almenys un mes. “Diuen que han agafat molts espies i volen crear un ambient de total control”, assegura aquest home, que fa referència a l’anunci que han detingut més de 700 persones a qui acusen d’espionatge. També han accelerat l’execució de presoners condemnats per haver col·laborat amb Israel, almenys tres fins ara. Es creu que Israel ha estat darrere de l’assassinat d’altes personalitats en el passat.
Però per a l’Omid aquesta no és la principal preocupació. Ni tampoc no ho va ser la guerra. “Temo més la pau”, sentencia rient. Es refereix al futur del país, especialment a la situació econòmica que ja era difícil abans de la guerra. “Avui torno a obrir el magatzem després de dotze dies i el preu de tots els productes s’ha incrementat, almenys, un deu per cent”, explica aquest home, que recorda que el principal problema de la societat actualment són els diners. “Creiem que ara tot serà pitjor”, afirma.
En un dels cafès del centre de la ciutat, la Mina corre d’un costat a l’altre preparant cafès i cobrant. També és la primera vegada que torna a la feina. “El primer dia vam obrir, però la intensitat de les explosions era tan gran que ens van enviar a casa fins a nou avís”, explica aquesta jove de 25 anys que és de Kermanshah, al nord-oest del país, i que, juntament amb Teheran, va ser la regió que més va patir durant la guerra.
Les autoritats augmenten la pressió sobre la nombrosa comunitat de migrants afganesos
Al voltant de la ciutat hi ha ubicades algunes de les bases de míssils més importants, almenys de les que es coneixen. “Jo sempre estava molt nerviosa per la meva família”, diu. Va intentar arribar fins allà, però la seva mare la va convèncer que es quedés on era. Ahir estava contenta perquè havia recuperat la rutina de la feina. “M’ajuda a pensar en una altra cosa, en el particular no soc optimista”, diu.
Pensa que l’alto el foc serà temporal i la guerra tornarà. El mateix argumenta l’Ehsam, de 36 anys, que està prenent una llimonada. És un dels pocs clients, una imatge que contrasta amb la realitat habitual quan el lloc sol ser ple. Creu que el cessament al foc no funcionarà, però que no serà immediatament. “Els dos països necessiten agafar forces, però mentrestant hem de continuar intentant-ho”. Reconeix que
està content de tornar al cafè, una tradició que li havia robat la guerra.