Un país també és la suma dels seus ex: expresidents, exministres, exsecretaris amb el despatx en el record i ànsia de púlpit en el present. Ex que van abandonar el càrrec, però no el personatge. Es mantenen allà, a la rereguarda, com qui surt però deixa el peu a la porta. Firmen cartes, concedeixen entrevistes, alliçonen el nou inquilí des d’algun consell d’administració, esgrimint una vara de mesurar que no es van aplicar a si mateixos en aquell “aleshores” seu idealitzat: temps de totxo, sobres i privatitzacions.
Hi ha una cosa molt espanyola en aquesta manera d’anar-se’n: te’n vas, però tornes a casa de la sogra els diumenges a buscar croquetes. I et queixes si no hi ha flam. El poder se’n va, però no tots el deixen anar. Alguns el conserven com qui guarda una vella carta d’amor a la tauleta, al costat del rellotge de polsera i els retalls de premsa. Amb prou ex carreguem ja en la vida
–exparelles, exsocis, excompanys amb els quals ja no prendríem ni un cafè– per afegir-hi ex alts càrrecs que volen ressuscitar el seu mite.
Felipe González es pronuncia contra la llei d’Amnistia: “barrabassada”, en diu
Des de la ultratomba institucional treu el nas José María Aznar, abonat al gènere de la conspiració. Descriu el final de la democràcia confiant en l’amnèsia col·lectiva. Es deu pensar que el prefix ex actua com la capa màgica dels contes i torna invisibles l’Iraq, la Gürtel, l’11-M o el Iak-42.
L’últim que s’hi ha sumat, sever i circumspecte, com si el passat a ell no l'esquitxés, ha estat Felipe González, en plena síndrome de pare fundacional, per pronunciar-se contra la llei d’Amnistia –”barrabassada”, en diu– i de passada posar el crit al cel en un acte de pura dissonància moral.
Lee tambiénL’últim ball de Pedro Sánchez
Per completar el cor, trenta-vuit ex alts càrrecs del PSOE han firmat una carta reclamant dimissions a d hoc et immediate. En diuen altura moral, però té gust de malenconia mal païda. De temps que només brillen quan els mateixos interessats els contemplen pel retrovisor. El més greu no és la vanitat de no saber anar-se’n, sinó tornar com un cavall desbocat. Quan un expresident insinua un frau electoral, esquerda la base de la convivència. Que sembri dubtes sinistres, com ja va fer el 2004, és un acudit de mal gust.