El curs que s’acaba d’acabar va començar amb un petit però ressenyable canvi de paradigma. Per primera vegada en una dècada, un nombre significatiu de nens començada la secundària sense un smartphone a la motxilla, com a conseqüència de l’acció organitzada de famílies agrupades en associacions com ara ALM (Adolescència Lliure de Mòbils) o Aixeca el Cap, que volien revertir la inèrcia que s’havia instal·lat de lliurar el primer telèfon amb dades a l’entrada a l’ESO. A Guayana Guardian vam parlar llavors amb una sèrie de famílies de diferents entorns i zones geogràfiques que havien fet aquest pas.
Ara que ha acabat el curs hem volgut saber com els ha anat. La primera dada és rotunda: cap família no ha claudicat (del tot), cap d’aquells nens i nenes no acaba el curs amb un mòbil intel·ligent propi. I ningú no té previst tampoc donar-n’hi a 2n d’ESO. El que sí que s’ha practicat a totes les llars és el subtil art de la negociació. A la Claudia, alumna de l’ escola Súnion de Barcelona, la van deixar durant un temps utilitzar WhatsApp des de l’ordinador, vinculat al número de la seva mare, fins que els pares es van adonar que passava massa estona als xats i li van revocar el privilegi. A una altra Claudia, de Terrassa, li han comprat un Nokia
sense dades ni accés a inter-
net. L’Arnau, de Santa Bàrbara, va tenir mòbil unes setmanes,
però a casa van detectar que baixava el rendiment acadèmic i l’hi van retirar. La seva mare, la Zaida, es penedeix del pas
en fals.
Totes aquestes trinxeres domèstiques s’inscriuen en el marc del recent anunci de la Generalitat d’avançar cap a la desdigitalització en l’ensenyament obligatori, un gir brusc després d’uns anys de desbocat tecnooptimisme. El curs que ve s’eliminarà l’ús pedagògic dels mòbils a l’aula (l’escletxa per la qual es colaven els mòbils en moltes cases), no es donaran tauletes ni chromebooks fins a sisè de primària, i estarà prohibit l’ús de rellotges intel·ligents.
Precisament, el que troben a faltar les famílies que prenen aquesta decisió és més control dels dispositius escolars, i una estandardització que no ho deixi tot a les seves mans. A la filla de Núria González-Rojas li van donar un portàtil al seu centre concertat, sense gairebé restriccions. “Un dia me la vaig trobar posant-se crema a la cara i gravant-se vídeos amb l’ordinador, imitant els de TikTok”, diu. “L’institut no ens ho ha posat gens fàcil”, es queixa Zaida Lopera, la mare de l’Arnau. “Feien treballs en grup per WhatsApp i el meu fill en quedava fora. Quan anaven d’excursió els deixaven portar els telèfons. Anaven tots els nens a l’autobús amb auriculars i el meu fill tot sol, sense parlar amb ningú”
“És el món al revés; complim el que diuen les associacions de pediatria i som les ‘rara avis’”
A la família de Carmen González, de Santa Coloma de Gramanet, han tingut una experiència semblant. “A les colònies permetien fer servir mòbils. Em vaig queixar a la directora, però no vaig arribar a res. El dia que va acabar el curs es feia un pica-pica i el meu fill no hi volia anar perquè sabia que tots traurien el mòbil i el deixarien de banda”. A González la tutora del seu fill va arribar a aconsellar-li que li regalés un smartphone com a premi per les seves notes. “És una opinió que jo no vaig demanar. Em sento com en el món al revés. Nosaltres complim el que recomanen totes les associacions de pediatria i som les rara avis ”.
El que sembla clar és que desmobilitzar els nens de 12, 13 i 14 anys funciona millor si es fa en grup i amb suport del centre. Cap dels amics de Bernat
Urgell, de l’IES Jaume Balmes
de Barcelona, no té smartphone (la meitat de famílies del curs
es van comprometre a no donar-los-en a 1r d’ESO). La seva mare, Marta Fabà, va impulsar el moviment sense mòbils
a l’ Eixample el curs passat. “Quan ha necessitat comunicar-se ha trobat la manera, trucant des del telèfon de l’institut. I per a les feines o per quedar amb els amics, per correu electrònic o amb àudios des dels mòbils dels pares”.
Per Margarida Garcia, mare de la Mireia, que ha acabat 1r d’ESO a l’ Escola Pia Sant Miquel de Barcelona, el curs ha fluït de manera relativament fàcil. Només la meitat d’alumnes tenia mòbil. La nena s’ha espavilat amb un Nokia sense dades. García és psicòloga i diu que es va unir a ALS moguda pel que veu a la seva feina. “Assisteixo adults joves, i nens. Veig la incidència que tenen les pantalles en la salut mental dels adolescents. No m’enganyo, sé que la meva filla pot accedir a imatges inadequades a través de dispositius d’amigues, però l’ànim és frenar algunes coses, i no ser nosaltres els que afavorim l’excés d’exposició”. Les metàfores es repeteixen entre les famílies: no ser els pares els que compren alcohol o tabac als fills, o els que els deixen anar amb moto sense casc.
Els pares i mares de nens sense mòbil sovint es troben en la curiosa situació de compartir xats amb nois de 12 anys, i d’exercir d’assistents personals dels seus fills. Això porta a
situacions complexes. “Em genera bastant estrès. Tinc accés a diversos grups de WhatsApp d’amigues de la meva filla i em fa la sensació que la fiscalitzo. He hagut d’aprendre a llegir en diagonal i a confiar en ella”, assegura Marta Nomen.
“L’institut no ens ho ha posat fàcil: feien treballs en grup per WhatsApp i el meu fill en quedava fora”
L’experiència de Carmen González és bastant pitjor. “Fa dos trimestres que soc dins del grup de WhatsApp de la classe del meu fill i he vist coses inimaginables. Tot el que es va veure a Generació porno [el documental de TVC que va generar un enorme impacte social per l’accés dels nens a continguts pornogràfics] és real, no és cap llegenda. He vist enllaços a vídeos de YouTube que et quedes amb la boca oberta i conductes properes al bullying ”.
Queda al davant un estiu
de nous pactes intrafamiliars abans de tornar a l’escola. En principi, sense smartphone.