Des de Venècia amb amor i pasta

Observant des d’una distància saludable els fastos nupcials de Jeff Bezos a Venècia em ve al cap un casament de fa uns quants anys a la ciutat segregada de Soweto ( Sud-àfrica), en temps de l’apartheid. Jo hi vaig ser –com Kim Kardashian o Leonardo DiCaprio al de Bezos– un dels convidats d’honor.

Hi va haver certa diferència entre un casament i l’altre. Per exemple, els amics de Bezos i la seva estimada, Lauren Sánchez, hi van arribar en 90 jets privats. Els amics del nuvi i la núvia a Soweto hi van arribar a peu o amb autobús o, en el meu cas, en un luxós Volkswagen Golf. El que van tenir en comú va ser allò que molts casaments tenen en comú: van ser una celebració de l’amor, però, abans que res, una oportunitat per a la parella i els familiars d’exhibir el seu èxit material davant la societat. L’objectiu més desitjat: provocar enveja.

Confesso que vaig contribuir a la causa. Va ser el nuvi qui m’hi va convidar. Es deia Mandla Mthembu i va ser el meu empleat,
la meva mà dreta, durant els sis anys que vaig estar de corresponsal a Sud-àfrica als anys noranta. En Mandla era un ex pres polític, un lluitador per la llibertat d’origen zulu que havia estat set anys a la mateixa presó illenca (Robben Island) que Nelson Mandela. Però el seu idealisme no impedia que tingués aspiracions burgeses. Em va demanar, em va pregar, que li regalés per al casament unes sabates de pell de cocodril.

Em va semblar un caprici absurd, perquè amb els diners que costarien les sabates podria haver tingut el dipòsit per comprar-se una casa, però m’hi vaig rendir, entre altres coses perquè una vegada en Mandla em va salvar la vida. Si no fos per ell, jo no seria aquí explicant les meves histò­ries. Se’m recordaria com un jove periodista que va anar a la tomba fet xixines pels cops de matxet d’una horda convençuda que jo era un agent de la policia secreta. En Mandla els va convèncer que no ho era.

Bé, dic “un caprici absurd”, i podria dir el mateix de la festassa de Bezos, però la veritat és que en els dos casos van aconseguir el seu principal propòsit: presumir. Encara que Bezos va gastar només una proporció ridícula de la seva fortuna en la festa veneciana (uns miserables 50 milions de dòlars, diuen) i en Mandla i els pares de la núvia van quedar endeutats durant anys, l’ amo d’Amazon tenia una pressió addi­cional de la qual el meu amic zulu es va salvar. És que per als megarics avui dia –els nord-americans, vull dir– els diners són només una part de l’equació. Igual d’important, o més, és ser famosos. Molt famosos.

Hi ha rics, com alguns que conec aquí a Europa, que valoren enormement la seva privacitat. Són discrets per dos motius, em penso. No criden l’atenció, ben al contrari­, en part per una qüestió de bon gust, en part perquè carreguen en la memòria històrica imatges de Maria Anto­nieta i familiars agenollats sota la guillotina davant l’alegria venjadora dels plebeus de París.

Als Estats Units hi ha un consens que els diners són el més important en la vida i no els fa cap vergonya proclamar-ho amb magnificència. Per això en Jeff i la Lauren van triar com a destinació del seu casament el parc temàtic més celebrat del món. Per això hi va haver 200 convidats, la gran majoria seleccionats no per l’amistat amb la feliç parella sinó per la seva fama com a actors, empresaris o influencers de primera línia. Cobertura mundial en tots els mitjans, garantidíssima.

Per si de cas, s’hi van mirar molt per transmetre imatges del casament a Instagram, cosa que els rebaixa al nivell d’aquella gran part de la humanitat que es guia en tot pel principi de “ Soc a Instagram, per tant existeixo”. No en tinc xifres, però sospito que l’esdeveniment va batre rècords.

Tanmateix, no envejo Bezos. Més aviat em fa pena. I no ho dic només perquè es vegi en l’obligació, fins que la mort o el divorci el separi, de compartir el llit matrimonial amb una Barbie pneumàtica amb uns llavis, pits i cul fabricats amb bòtox o silicona. No. Això no és el més trist del cas. M’explico.

Aquesta mena de gent és, fins a extrems gairebé psicòtics, competitiva. Per què insistir a guanyar tants diners, infinitament més dels necessaris per gaudir d’una qualitat de vida que seria l’enveja d’un emperador, si no és per poder demostrar que en tens més –que ets més– que els teus rivals a la jungla tropical (o amazònica) dels ultrarics?

Lee también

A la defensa de la ‘dolce vita’ espanyola!

John Carlin

Això és l’únic que continua motivant Bezos en aquest punt del campionat, però la pena, la tragèdia, la insofrible realitat de la qual no es pot amagar és el fet de saber que mai per mai no conquerirà la lliga. No podrà competir mai amb l’home més cèlebre del món, més fins i tot que Leo Messi. No arribarà ni de bon tros a emanar la resplendor del rei sol dels nostres temps, aquell a l’ombra del qual vivim tots, Bezos i selecta companyia no exclosos.

Donald Trump és més famós cada hora del dia, cada dia, que Jeff Bezos avui, ara, en el seu cap de setmana més gloriós, malgrat tot l’esforç que ha fet per aconseguir-ho. Un post de Trump a la seva xarxa privada, Truth So­cial, genera més atenció, per més banal que sigui el contingut, que la festa fa­raònica de Venècia. Sí, ja. Sento algú que diu que Bezos té una fortuna molt més gran que la de Trump. És veritat. Potser el seu compte bancari conté cinquanta vegades més pasta. Però escolteu el que va dir el que va ser al seu dia l’home més adinerat de Roma, Marc Licini Cras: “No pots dir que ets realment ric si no posseeixes un exèrcit”.

Exacte. Cras tenia el seu propi exèrcit. El va utilitzar l’any 71 a.C. Per suprimir la revolta d’ Espàrtac i els altres esclaus. Trump té un exèrcit al costat del qual el de Cras és un escanyolit escamot d’infanteria. I, com ens demostra, en pot fer el que vulgui, quan vulgui. Veu que hi ha una revolta d’esclaus (perdó, d’immigrants mexicans) a Califòrnia, i hi envia els marines. Detecta una oportunitat per plasmar el seu domini sobre les ments i els cors de l’espècie humana, i envia els seus avions de guerra a bombardejar una muntanya
a l’ Iran. Demà, si vol, pot envair Gren-
làndia, Toronto o Mèxic DF, o Madrid. Afegim-hi el seu arsenal nuclear i té el poder de vida o mort sobre el planeta Terra. Ho sento, Mister Bezos. Comparat amb això vostè no té res de què presumir, pobre, i tot, tot a envejar.