Generar oportunitats de futur per a les noves generacions és un dels principals reptes de Jordi Canals, professor d’ Economia i Direcció Estratègica a l’ IESE. Per això, impulsa des del 2019 la iniciativa Education for jobs, a través de la qual coordina informes sobre ocupació juvenil i el desajust entre formació i mercat laboral. Les últimes dades, acabades de presentar, no donen resultats gaire positius. Un exemple:
més del 90% dels directius consultats detecten un desajust entre les competències que necessita la seva empresa i les que ofereix el sistema educatiu. Es
pot millorar? Hi estan treballant, assegura.
Necessitats
Cal millorar l’educació i acostar-la a les necessitats reals de les empreses”
La taxa d’atur entre els joves de 16 a 24 anys ja arriba al 26,5% el cinquè trimestre, gairebé el doble que la Unió Europea. Què ens està passant?
Convé veure-ho també en xifres absolutes. Parlem d’un milió i mig de joves que busquen feina, molts sense estudis superiors, que no aconsegueixen trobar-ne. Alhora, hi ha una dada addicional d’ Infojobs, una mica més imprecisa, que estima que hi ha 1,2 milions de llocs de treball vacants a Espanya. No és una xifra matemàtica, perquè Infojobs no cobreix tota l’economia, però el mateix SEPE reportava fa unes setmanes que hi ha prop de 200.000 llocs de treball vacants a Espanya. Per què hi ha aquest
desajust? Perquè les capacitats que demanen les empreses no coincideixen amb les que ofereixen els joves. Falten tècnics en núvol, ciberseguretat, programació... o infermeria. És un problema estructural.
De qui és la responsabilitat?
Nosaltres, als nostres informes, parlem d’un triangle: el Govern central i els governs autonòmics amb competències sobre temes de formació d’una banda, centres educatius i empreses. Algú s’ha d’encarregar que aquest triangle funcioni i qui té la responsabilitat última és el Govern, perquè és qui es cuida de l’interès general. A Europa tenim exemples positius i funcionals d’aquest triangle a Alemanya, Suècia o Dinamarca. A Espanya, en canvi, la participació real de les empreses a definir l’oferta educativa és gairebé inexistent. Es va perdre una oportunitat amb la llei de Formació Professional Dual, que no va involucrar prou empreses claus per sectors.
Per què no es compta més amb les empreses?
És una qüestió de tradició administrativa. L’administració pública espanyola tendeix a pensar que ja sap què cal fer. No és per mala intenció, però el resultat és una escassa implicació del teixit empresarial en la formació. Tot i així, hi ha exemples positius: el complex químic de Tarragona, Airbus, BASF, Gestamp... Grans companyies que col·laboren estretament amb centres d’FP i universitats. Però les pimes, que manquen de recursos, queden fora. Per escalar el model es necessiten polítiques públiques que generin un ecosistema estable.
Què és el que cal resoldre,llavors?
La proximitat de les empreses, tant en la definició de les necessitats com en l’ajuda concreta als centres de formació professional. Tenim exemples d’empreses que, per necessitat o per convicció, ja col·laboren d’una manera informal amb els centres de formació professional. Tenen professors que fan xerrades, ofereixen classes complementàries perquè no són al currículum aprovat pel ministeri, ofereixen mentors perquè parlin amb els alumnes i tenen programes de contractació anual. Si això es generalitza a tot el teixit empresa-
rial d’ Espanya, seria una bomba.
Contractació
“La primera acció social d’una empresa és contractar joves, formar-los i cuidar-los”
No limitaríem així l’alumne a una formació massa dirigida ales necessitats immediates de l’empresa?
El sistema educatiu ha d’obrir horitzons, però el principal motiu d’insatisfacció dels joves avui no és l’habitatge, sinó la falta d’ ocupació. Facilitar l’accés a la primera feina és crucial. Des-prés, amb experiència, podran evolucionar. El que és dramàtic és buscar feina quatre anys i no trobar-ne. Per això apressa alinear la formació amb el mercat, sense renunciar a una educació integral.
Les empreses reclamen resiliència, iniciativa i compromís, qualitats que no sempre troben en els joves. És un problema generacional o de formació?
És un reflex del que vivim a la societat: immediatesa, recerca de reconeixement ràpid... L’empresa no pot resoldre sola aquest repte, però pot acollir millor els joves. També seria útil aprofitar els que es jubilen com a mentors. Hi ha empreses que ja ho fan amb èxit.
I la pandèmia ho va empitjorar.
Va accelerar problemes previs, com l’aïllament dels joves per xarxes socials i smartphones, que generen solitud. El tele-
treball, a més, ha beneficiat uns quants, sobretot amb càrregues familiars, per haver-se donat
flexibilitat. Però el teletreball
per a la gent jove és nociu. La gent jove el que necessita és la inter-
acció cara a cara. Necessita
conèixer l’empresa, la seva
cultura i el teletreball no facilita la integració de la gent jove.
Tornarem a veure treballadors amb 20 anys d’antiguitat compromesos amb una mateixa marca?
No idealitzo el passat, però el repte continua sent atreure el talent, cuidar-lo i retenir-lo. Les empreses hauran d’adaptar-se, com sempre. Algunes a Espanya ja s’estan adaptant bé.
Com serà el treballador delfutur i quines qualitats hauràde tenir?
La feina canviarà sobretot per dos factors: la tecnologia i el treball en equip. La tecnologia potenciarà el més humà, com la confiança i l’atenció personalitzada, i ajudarà a resoldre problemes amb dades i intel·ligència artificial que no reemplaçarà les persones, sinó que les complementarà. Alhora, la col·laboració serà clau. Després d’anys de prioritzar l’eficiència i la competència individual, veiem més solitud i menys seguretat psicològica, cosa que redueix la creativitat i productivitat. Per això necessitarem reforçar les habilitats socials i trobar noves maneres de treballar junts.
Què diria a un director de recursos humans?
Que contracti. La primera acció social d’una empresa és contractar joves, formar-los i cuidar-los. Això a més és estratègic: el futur de la companyia depèn de les decisions d’avui.
Què és el més concloent d’aquest últim estudi?
Que l’atur juvenil és la xacra social més important a Espanya. La solució passa per millorar l’educació i acostar-la a les necessitats reals, amb empreses, centres i governs treballant plegats. Alguns ja ho fan: la pregunta és com aconseguir que ho facin tots.
