Diu l’ Eclesiastès que “no hi ha res de nou sota el sol”. Quan es pensa en Trump, aquest proverbi pot semblar una exageració. Però en les seves aparents innovacions polítiques també plou sobre mullat. Per comprovar-ho, només cal llegir un curiós document elaborat el 1995 durant la presidència de Bill Clinton per un comitè assessor del Comandament Estratègic del Departament de Defensa dels Estats Units. El text, inicialment secret i desclassificat des de fa anys, es titulava Principis elementals de la postguerra freda i va ser confegit per respondre una pregunta que continua sent de gran actualitat: “Com podem dissuadir altres nacions, a part de l’antiga Unió Soviètica, d’utilitzar armes de destrucció massiva?”.
En aquell moment, els EUA volien aprofitar el col·lapse del seu gran enemic per imposar una hegemonia imperial. I els redactors de l’informe consideraven que la millor manera d’aconseguir-ho era promoure la imatge del seu país com una nació que podia tornar-se irracional i venjativa quan decidia que es perjudicaven els seus interessos vitals. Un dels mitjans prescrits per a aquesta operació d’imatge era amenaçar amb accions preventives o represàlies terribles però inconcretes amb el propòsit de treure el màxim de profit de l’ambigüitat sobre el que els Estats Units podrien arribar a fer als països que se sentissin temptats de fer el que no volien que fessin. Una altra recomanació dels experts era que els negociadors, en lloc de presentar-se “massa racionals i serens”, “semblessin estar potencialment fora de control”, en una dramatúrgia que “podia resultar beneficiosa per crear i reforçar temors i dubtes entre aquells que havien de prendre les decisions” en la nació que es pretenia dissuadir. L’objectiu d’aquests procediments era, esclar, atemorir els negociadors rivals. Segons argumentava l’informe, “el sentiment essencial de la por és la força motriu de la dissuasió”.
Les innovacions polítiques de Trump són velles, com l’estratègia de l’home boig de Nixon al Vietnam
Evidentment, els autors del document tampoc no inventaven res. Es limitaven a reciclar l’estratègia de l’home boig, que Nixon havia dit que calia seguir al Vietnam. Els seus assessors devien treure la idea d’algun llibre aleshores recent. De Thinking about the unthinkable (1962), de Herman Kahn, l’analista militar de la Rand Corporation que va inspirar el Dr. Strangelove de Stanley Kubrick. O de The political uses of madness , de Daniel Ellsberg (1959), o de The strategy of conflict , de Thomas Schelling (1960). Però la idea ja es troba en Maquiavel, que, als Discorsi , havia dit que, de vegades, era molt savi simular la bogeria. Maquiavel deia “de vegades”. I el cas de Nixon i el Vietnam exemplifica que també pot no ser-ho quan els altres no cauen en la trampa o no estan interessats a caure-hi. Perquè, com s’ha vist a la cimera de l’OTAN, fer-se el boig amb el que es fa el boig perquè ofereix un pretext per fer el que ja es volia fer també és una estratègia, i el segon mandat de Trump s’està convertint en una finestra d’oportunitat per a aquells que volen seguir-la.