Al final, a Sánchez li passa el que deia el gran Mike Tyson. Que tothom té un pla fins que li claven la primera hòstia. I Sánchez tenia un pla que amb prou feines funcionava fins que la fragilitat moral del seu cercle més pròxim li va prendre l’aura de púgil invencible. Ara sembla que parla amb si mateix. Rememorant gestes heroiques. Sense cap oient. Com si acabés de descobrir allò que segons Leonard Cohen saben tots els trapezistes: que el públic només vol que alguna cosa falli i que caiguin a terra, millor sense xarxa si pot ser. Llavors, durant els minuts eterns de la porqueria en què vegeta el país, Sánchez va cridar Salvador Illa a palau.
És normal. Sánchez –temerari i altiu si voleu, però gens beneit– es deu haver preguntat més d’una vegada si la seva política de polarització màxima, a part de convertir-lo en un dels polítics més odiats dels últims temps per bona part del país, ha reportat algun indici de viabilitat al seu Govern. I per què l’esquiu i subtil Salvador Illa és una versió del sanchisme molt millor que la seva que, de passada, li permet sortir al carrer amb total tranquil·litat.
Illa és, òbviament, menys ben plantat que Sánchez, hauria de resoldre qualsevol litigi que mantingui amb el seu sastre
com més aviat millor i desconec quin pot ser el seu nivell d’anglès, però és un home que destil·la credibilitat i té un suau efecte balsàmic sobre els ànims encrespats. Prou per brillar a l’altura de Maquiavel o Talleyrand, vist el que hi ha.
Sánchez i Illa participen del mateix discurs: tots dos, cares d’una mateixa moneda anomenada sanchisme. Però si Sánchez aixeca murs amb la solemnitat d’un predicador d’ Alcohòlics Anònims, Illa allarga la mà com un mediador cansat de qualsevol guerra, fart que a Espanya regni un moviment mort, que tot canviï sense parar, però que aquests canvis no portin res de bo. La diferència no està en el què, sinó en el com. I a la política, com a la vida, el com importa –més del que a molts els agradaria admetre–. Un pot prendre decisions controvertides, però tractar com a pagerols ignorants i feixistes els que no les comparteixen no sol ser el millor començament.
El president Illa destil·la credibilitat i té un suau, a més, efecte balsàmic sobre els ànims encrespats
Sánchez s’ha lliurat amb fruïció a la maçoneria. No és l’inventor dels murs, però els ha erigit amb entusiasme digne d’una causa millor. La primera mesura després de la seva investidura truculenta va ser aixecar-ne un que va deixar la meitat d’Espanya mirant de reüll l’altra meitat. Va ser, com a mínim, un mal auguri. L’excusa era lluitar contra l’extrema dreta. Un argument tan pobre com repetit, un mantra per a un públic cada vegada més fastiguejat de sentir la mateixa salmòdia. Sánchez aquí ha estat el frontista clàssic. No ha volgut mai seduir els moderats. S’ha estimat més galvanitzar els radicals sabent que aquests també el detesten. Només apòstols de puresa temible com Saint-Just o Robespierre podien jugar a aquest joc. Per acabar perdent-lo.
En canvi, Illa juga a una altra cosa. Potser comparteix el llibret de Sánchez, però la seva interpretació és la d’un actor que ha llegit el guió més bé. Un John Barrymore de formes clàssiques. Allarga la mà, basteix ponts on d’altres deixen runa. A Catalunya en sabem prou, d’això. No és un gest de debilitat. Illa sap que per governar, sobretot aquí, no n’hi ha prou amb el “no passaran!”. Fan falta acords, especialment amb les mateixes forces que Sánchez necessita a Madrid. El que passa és que en Illa pactar amb ERC o Junts no sembla impostura ni menyspreu a la resta de catalans, sinó un pragmatisme sense sermons o arengues.
Lee tambiénBrians 2: Les ànimes jutjades
La política també és qüestió d’estil. El de Sánchez és un soroll estrident que sembla que vol canviar el món i al final no serveix ni com a mètode per deixar de fumar; el d’ Illa, una discreció calculada que el fa semblar sempre assenyat. En aquesta dicotomia, la forma és la moral, i aquesta moral determina si la política és un espectacle de poca importància o un art de convivència.
No obstant això, convé no oblidar que Sánchez pateix una oposició (i uns aliats) que no es queden enrere pel que fa a la desmesura. La política espanyola es trenca el cap cada dia per acabar caient en la tristesa verinosa i incurable de la rancúnia. Tots l’hem alimentat i així anem. I ni tan sols esperem que aparegui algú una mica diferent, un polític una mica millor que hi posi remei... Potser va ser d’aquesta desesperança del que van parlar Sánchez i Illa.