La fèrria posició contrària de Pedro Sánchez a l’augment de la despesa en defensa que li exigia l’OTAN i el seu enfrontament públic amb Donald Trump van suposar un bàlsam per al Govern espanyol en el seu intent de superar la crisi política que havia generat l’escàndol de Santos Cerdán. Només cal repassar les opinions del cap de setmana passat en la majoria dels mitjans per veure com reapareixia el mite de l’home de les set vides o l’enèsim capítol del seu manual de resistència. Tot ha estat, però, tan sols un miratge.
La decisió del jutge Leopoldo Puente d’aquest dilluns d’enviar Cerdán a la presó de Soto del Real sense fixar cap tipus de fiança ha fet tornar els socialistes a la dura realitat i ha revifat la pressió de tots els sectors que volen veure caure una vegada per sempre Sánchez. Certament, el Suprem encara no ha dictat sentència contra l’exsecretari d’organització del PSOE, ni ha aportat cap dada sobre un presumpte finançament del partit, però l’assetjament contra Sánchez és tan gran que qualsevol nova notícia esdevé un argument concloent per exigir-ne la dimissió.
El PP lidera aquest setge de manera immisericorde i ahir va tornar a reclamar als socis que continuen donant suport al Govern central que l’hi retirin. I una altra vegada va obtenir una negativa com a resposta. Ha de passar alguna cosa més greu perquè alguns d’aquests partits facin un pas endavant i provoquin la convocatòria d’unes eleccions que ara com ara facilitarien la victòria del PP.
La permanència de Sánchez a la Moncloa està sent una agonia des que es va conèixer l’informe de l’ UCO. I en vigílies del comitè federal d’aquest dissabte vinent, el PSOE ha de fer un miracle per superar aquesta sensació de viure fora de combat sobre la lona. S’aixequen, però tornen a caure.
El Govern d’ Espanya no pot estar paralitzat i transmetre la impressió que espera en un final agònic la plantofada definitiva. Com aquell crit històric de Luis Moya al ral·li de la Gran Bretanya, el PSOE li reclama ara a Sánchez un “ prova d’ engegar-lo, per Déu”.
