Barcelona disposa d’un termòmetre infal·lible per als dies de calor infernal. N’hi ha prou amb fixar-se en la gent que va amb moto. Si als semàfors s’aturen a les ombres dels plàtans o dels edificis, encara que la penombra estigui a set metres del pas de vianants, això és símptoma que la ciutat viu un moment de xafogor bíblica. Fa gairebé dues setmanes que estan així, amb el mercuri més a prop dels 40 que no pas dels 30 graus. Per a aquests dies d’inclement canícula, la ciutat va posar en marxa el pla de refugis climàtics el 2020. Cinc anys després ja són més de 400 els llocs que, d’una manera o d’una altra, brinden un espai de temperatura de confort: ni la de ple sol amb l’asfalt pastós i els tobogans de metall preparats per fregir uns ous amb bacó, ni el clima polar de moltes botigues franquícia. Poden ser biblioteques, complexos esportius, parcs públics, espais culturals, escoles, piscines o equipaments municipals. Els més populars són, a més del comerç de proximitat, les biblioteques i els parcs urbans, però en general, per desconeixement o perquè els més vulnerables es protegeixen a casa, els caus contra el cru estiu encara són un recurs poc conegut. Són, tot i això, punta de llança d’un model de ciutat que ja no pot deixar la calor de banda.
Sonia Frias és la gerent de Serveis Urbans de l’Ajuntament. En conversa amb aquest diari, distingeix “la marca refugi climàtic del fet que la ciutadania sàpiga que hi ha espais públics refrigerats”, que al cap i a la fi, assenyala, és el més important. Assumeix que la calor “com a nou vector ambiental és un fenomen que ha vingut per quedar-se, cosa que obligarà a “modificar les polítiques públiques”. Recorda que ha passat abans amb les escoles, que s’estan refrigerant i ja ningú no ho discuteix, i passarà amb els horaris dels refugis climàtics. “Obrir-los durant més hores o fins i tot de nit són coses que han de formar part del debat”, afirma Frias. El mateix s’aplica per als mercats que encara no estan climatitzats. “Hem de modificar les coses? Sens dubte. Ho canviarem tot en un dia? No?”, resumeix aquesta experta.
“Cal canviar les coses? Sens dubte. Ho canviarem tot en un dia? No”, resumeix la gerent de Serveis Urbans
A la biblioteca Joan Maragall, a Sant Gervasi, una quinzena de persones llegeixen diaris i revistes a la planta baixa. Sobretot són homes d’una certa edat. Un dels treballadors explica que molts són repetidors, persones del barri que han incorporat a la seva rutina aquesta estona de repàs detallat dels titulars del dia. “Les últimes setmanes s’ha notat que hi entra més gent, però no d’una manera exagerada”, sosté. Amb una estona d’observació n’hi ha prou per distingir el veterà del neòfit. La Carmina, veïna del carrer de Bigai, s’hi passa molt de tant en tant. “Vinc del mercat, però la pujada de Castanyer gairebé em mata, per això he decidit d’entrar-hi”. Seu en una cadira, aparca el carretó d’anar a comprar i treu un ventall. Es recupera una mica i practica un art molt poc popular aquests temps de rabiosa activitat: no fer res. És una de les virtuts poc comentades i menys valorades dels refugis climàtics, el fet que, amb l’excusa de fugir de la calor, un es pot permetre el luxe de quedar-se embadalit; inert. La mateixa història es repeteix a la biblioteca Gabriel García Márquez, a Sant Martí, on els treballadors tampoc no han notat canvis substancials. “Sí que veiem gent que ve a passar una estona més fresca, però són una minoria”, adverteixen.
Els que sí que treuen partit d’aquests espais són les persones sense llar. Malgrat que el protocol de les biblioteques veta l’entrada amb grans motxilles, hi ha una lògica excepció no escrita amb qui arriba amb tota la seva vida a sobre. “Venen a carregar el mòbil, de vegades s’animen a llegir alguna cosa. Però sobretot el que busquen és una estona de seguretat i descans. Aquí saben que no els passarà res”, resumeix el treballador d’aquesta formidable biblioteca de la zona alta.
Durant el matí de sondatge de refugis climàtics, aquest diari també passa pel Turó Park, la Tamarita o el jardí de la plaça Sagrada Família. Formen part del mig centenar de parcs que s’inclouen en la infinita llista de llocs on protegir-se de l’onada de calor. No hi ha dubte que l’ombra dels arbres ajuda, però ni de bon tros brinda al passejant una estada confortable aquests dies de sevillana Barcelona. S’hi pot estar una estona, però en cap cas una de gaire llarga.
El cas del Disseny Hub Barcelona, a les Glòries, és diferent. Una de les treballadores diu que gairebé no han rebut visitants acalorats aquests dies. Assenyala un punt del taulell on guarden uns gotets per si algú demana una mica d’aigua.
Davant del Dhub hi ha la parada de les Glòries del Tram. Un nou intercanviador amb l’L1 del metro, però hi ha un problema amb el sol: la marquesina és petita i el sostre és d’un vidre opac que regala una ombra molt tímida. Una calor de mil dimonis. Com a resultat, la majoria de viatgers es protegeixen sota l’ombra de l’enorme grapadora arquitectònica. Una mica més enllà hi ha el nou parc de les Glòries, l’epicentre de la Canòpia presentada fa 11 anys durant l’ocàs del mandat de l’alcalde Xavier Trias. Serveix el que s’ha exposat sobre els parcs i l’onada de calor, però aquí s’hi afegeix un factor novetat que val la pena ressenyar. La flamant zona de jocs infantils demana una mica més d’ombra, sobretot a la zona de tobogans. I després hi ha la font ornamental (llegiu, sisplau, el tema de la part superior), que es continua fent servir com a parc aquàtic. No hi ha dubte que la calor ja és inherent al model de ciutat. Una altra cosa és que la intenció política casi amb els usos ciutadans.