Quan a finals dels anys vuitanta Michael Crichton i Steven Spielberg estaven conversant sobre la creació d’una nova sèrie, la futura Urgencias (1994-2009), l’escriptor i metge dels Estats Units va dir al cineasta que havia finalitzat una novel·la sobre dinosaures clonats que habiten en un parc temàtic de Costa Rica. Feia anys que Crichton explorava la base sostinguda per alguns teòrics que era possible recuperar l’ADN d’aquests animals prehistòrics a partir dels mosquits conservats en ambre.
El rei Mides de Hollywood es va mostrar fascinat pel dilema moral que plantejava el llibre de Crichton: “Podem crear éssers clonats, però és acceptable?” i va tenir clar que traslladar a la pantalla gran una història d’humans que juguen a ser Déu sense pensar en les conseqüències seria un material d’allò més sucós ambientat a l’illa fictícia de Nublar. I l’olfacte no li va fallar. Tres anys després de la publicació del supervendes, estrenava Jurassic Park (1993) i la pel·lícula es va convertir en la més taquillera de la història –va fer més de 1.000 milions de dòlars a escala mundial– fins que James Cameron va ressuscitar el seu Titanic quatre anys més tard. “En realitat, només intentava fer una bona seqüela de Tauró , en terra ferma”, confessaria el director dels Estats Units temps després, que va tornar a comptar amb John Williams per a una altra icònica banda sonora. Les aventures d’un grup de persones en un parc temàtic amb dinosaures clonats, creat per un filantrop multimilionari i un equip de científics genetistes va atreure en massa el públic i va disparar la dinosauriomania. El film combinava ciència-ficció i aventures amb moltes dosis de terror i suspens. El realitzador d’ E.T no va voler mai “fer una pel·lícula de dinosaures que fos la millor que s’hagués filmat mai, però sí la més creïble per a l’espectador”. Era un cinema visualment espectacular i innovador que revivia éssers prehistòrics abraçant el millor i més apassionat cinema d’aventures familiar. Una fórmula infal·lible que, a més, va marcar una fita en l’ús dels efectes especials, que barrejaven animació digital amb figures animatròniques, com el T- Rex, l’estrella de la funció.
L’èxit descomunal de la pel·lícula, protagonitzada per Sam Neill, Laura Dern i Jeff Goldblum, va il·luminar una franquícia irregular el setè lliurament de la qual, Jurassic world: el renéixer , arriba avui als cinemes com a superproducció de l’estiu i amb Scarlett Johansson que ho dona tot al seu paper de Zora Bennet, una experta en operacions encobertes que és contractada per Martin Krebs ( Rupert Friend), un tipus lligat a la indústria farmacèutica, per dirigir un equip d’especialistes amb l’objectiu d’obtenir material genètic de tres espècies gegants de dinosaures que poden ajudar a erradicar malalties coronàries. El personatge de Johansson s’hi enrola per diners, fins que la seva relació amb el paleontòleg encarnat per Jonathan Bailey li obre els ulls a una realitat en què s’imposa l’interès comú. Sota la direcció del britànic Gareth Edwards (Godzilla, Rogue one: una historia de Star wars), la història torna als seus orígens més terrorífics amb dinosaures mutants a la caça d’humans.
Del primer al nou lliurament ja han passat 32 anys. Entremig, diversos directors han fitxat per la saga juràssica, entre ells el català Juan Antonio Bayona, que va ser al capdavant de la brillant Jurassic world: el regne caigut (2018), supervisat per un Spielberg que va agafar sense gaires ganes les regnes de la continuació de Jurassic Park el 1997 amb El món perdut , una cinta igualment taquillera amb l’atractiu d’una Julianne Moore com a científica en dificultats, però de menys nervi narratiu. A la tercera part, Spielberg va cedir el testimoni a Joe Johnston en la direcció –ell es va reservar tasques de productor– d’una fantasia estrenada el 2001 i injuriada per la crítica.
Van haver de passar catorze anys per a l’inici d’una segona trilogia batejada Jurassic world i liderada per Colin Trevorrow, a excepció de la de Bayona, que va tornar a fer saltar la taquilla en la tornada a Nublar, aquesta vegada amb el potent carisma de Chris Pratt com a entrenador de dinosaures domesticats. Jurassic world: dominion (2022) va reunir el trio protagonista original en una trama nostàlgica amb gust de repetició.
Semblava un comiat, però en un Hollywood mancat d’idees, la norma és explotar al màxim les seqüeles. Jurassic world: el renéixer no inventa res nou, però es gaudeix com a artefacte summament entretingut i adrenalínic. I pel que sembla, no serà l’última a esprémer una obra original que va posar el llistó molt alt.
