Tot estava prohibit, menys morir. Només hi havia filferros espinosos i morts. Muntanyes de cadàvers que es podien escalar”. Als 12 anys, Ceija Stojka jugava amb els morts, que s’havien convertit en els seus protectors. La seva mare li havia ensenyat a perdre’n la por, a abrigar-se amb la seva roba i a arrupir-se als forats dels cossos buidats de carn i vísceres per protegir-se del fred. “Hi podia trobar la pau i em protegia del vent. M’agradava”, li va confessar molts anys més tard a la cineasta Karin Berger. Això, i mastegar la saba de les branques d’un arbret que sortia per les esquerdes del barracó, va ser el que li va salvar la vida, sense aigua i sense menjar, al camp de concentració de Bergen-Belsen, on havia estat traslladada després de sobreviure a Auschwitz i Ravensbrück.
Abans d’arribar a l’edat adulta havia vist coses que no hauria d’haver vist mai i havia sentit sons atroços que no podria oblidar, però com la majoria dels gitanos romanís i sintes que van escapar a l’intent d’extermini dels nazis (hi va haver mig milió de víctimes directes) va preferir callar, refer la vida en silenci, els cabells tenyits de ros com a escut protector contra el racisme. Els van tancar en camps d’extermini, van ser esterilitzats, esclavitzats, torturats en experiments mèdics o afusellats en matances col·lectives, però, per la justícia postbèl·lica, no es va tractar d’un holocaust gitano, sinó d’una persecució legítima dels homes de Hitler contra la “plaga dels gitanos”, que van associar a la delinqüència, la ganduleria i les conductes antisocials.
Com pot ser que la mare la salvés de l’holocaust gitano i ella no va poder protegir el seu fill drogoaddicte?
Nascuda a Àustria d’una família de tractants de cavalls, Ceija Stojka (1933-2013) va tornar a Viena a peu i va buscar com guanyar-se la vida com a venedora ambulant de catifes. Tenia 54 anys quan la mort d’un dels seus dos fills a causa d’una sobredosi la va tornar de cop a aquell temps atroç. Com era possible que la seva mare l’hagués salvada de la matança i ella no havia pogut protegir el seu fill? Animada per Berger, que després li dedicaria un documental, va explicar la seva història tants anys silenciada a ¿Sueño que vivo? Una niña gitana en Bergen-Belsen i, sobretot, va començar a crear un arxiu visual en forma de pintures en què va plasmar des de la infància feliç, quan recorria en carro els camps de gira-sols, fins a l’aniquilació de la població romaní, ella mateixa i els compatriotes com a bastonets demacrats i sense rostre, les botes dels membres de les SS en primer pla, com si fossin gegantines xemeneies.
El 2019 el Reina Sofia li va dedicar una bonica exposició i ara alguns dels seus quadres formen part de la mostra Fabular paisatges , que Manuel Borja-Villel presenta al pavelló Victòria Eugènia. L’artista els firma, a la part de sota, amb un branquilló d’aquell arbre salvador dibuixat al costat del seu nom.
