Amb aire als pulmons
Li diagnostiquen leucèmia amb 49 anys. Ha sobreviscut, o potser ha nascut una altra persona, perquè la malaltia no només l’ha canviat físicament, també ha modelat la seva personalitat i fins i tot les seves creences. “Ara, noto més que mai el terra sota els meus peus i l’aire als pulmons”, escriu a 730 días (Planeta). L’acompanyo mentre fa un mos a la cafeteria de l’hotel Vincci Mae. Al seu llibre parla de set aspectes que el van ajudar a aterrar, a contactar amb el cos i amb el present, tot completament allunyat de qui va ser, fins i tot ell en sembla sorprès: “Fixa’t com menjo ara ben a poc a poc; abans ho feia a tota velocitat, sense assaborir. De la mateixa manera com menges, també t’ empasses segons quines coses en la vida que no paeixes, o no assaboreixes el present, o no mastegues prou una decisió, o directament mossegues sense pensar”.
Tenia tot el que es pot desitjar: una família perfecta i treballava a Hollywood sense haver-ho buscat.
Bé, no?
Això dic jo, però em sentia profundament insatisfet, era com passar per la vida sense que la vida passés per mi. I als 49 anys va arribar la confirmació del diagnòstic.
Leucèmia.
Hi ha un somni que m’acompanya: és de nit, corro per un passadís ple d’aparadors apagats, al fons n’hi ha un d’il·luminat però no hi arribo mai. A l’hospital una nit em vaig aturar davant d’un dels aparadors i el que vaig veure va ser el meu reflex. Allà me’n vaig fer càrrec.
...?
Vaig saber que tocava parar i mirar cap a mi. Feia un any m’havien donat molt poca esperança de vida i vaig decidir provar teràpies alternatives, fer exercici i menjar saludable.
Suposo que el diagnòstic va ser tota una bomba.
No era capaç d’assimilar-ho, no parava de pensar en la Marta i en els meus fills d’11 i 9 anys. El meu germà em va salvar donant-me part de la medul·la. Un procés de dos anys.
Com l’ha canviat?
Tinc els mateixos ulls però em fixo en coses diferents. Ja no em preocupo, m’ocupo del que m’importa. El meu cos em reté en el present perquè em fa mal, tinc rampes, nàusees, estic fatigat.
Això sona molt dur de suportar.
És curiós que abans el meu cos només fos una eina. Soc molt més conscient de quan m’enfado, dedico temps a respirar i a no tenir pressa, camino a poc a poc.
Se sentia sol?
Tenia el suport incondicional de la Marta, però necessitava parlar amb gent que estigués passant pel mateix que jo, així que, en contra de tot el que em van recomanar, ho vaig fer públic.
Va pesar més la bondat en aquell gest?
Vaig rebre una allau de missatges de persones que havien viscut o vivien un procés semblant, em vaig sentir estimat i acompanyat. Jo abans menyspreava les xarxes.
Què més es va desmuntar?
El mascle alfa (ser sempre autònom, no demanar mai ajuda), i vaig més lleuger per la vida; aquest avatar que he habitat durant tants anys en la realitat i en la ficció, perquè molts dels personatges que em donaven muntaven a cavall i portaven armadura.
Què hi havia a sota de l’armadura?
Una vulnerabilitat que no sentia des de petit, i això em va fer despertar l’empatia.
Era egocèntric?
Molt, però de sobte el que explicava l’altre m’interessava molt. Em sento molt afortunat després de llegir tots els testimonis dels qui han sobreviscut com jo i dels familiars que em parlen dels qui han mort. Abans pensava que jo només era un paio amb sort, un frau amb potes.
Així és com se sentia?
Jo no era capaç de prendre un cafè cara a cara amb algú, em sentia vulnerable, preferia el grup. Tantes nits en blanc mirant el sostre a l’habitació de l’hospital em van dur a conversar amb mi, un Sergio del qual havia estat fugint tota la vida sense ser-ne conscient.
Com ha portat la possibilitat de la mort?
M’han ocorregut tantes coses màgiques durant el procés de la malaltia que he passat de ser ateu a creure en quelcom superior. Vaig viure la síndrome del calendari.
En què consisteix?
Jo perdo el meu pare el mateix dia però deu anys abans que em trasplantin. El meu pare perd el seu per leucèmia als 12 anys, i em donen el diagnòstic de la meva malaltia el dia que el meu fill fa 12 anys.
Per què se sentia un frau?
Considerava que no havia estudiat prou per ser actor i molt menys per dirigir; convertia els meus sentiments en enuig, no em permetia fallar.
El perfeccionisme és corrosiu.
Ara soc una fallada amb potes, necessito dirigir assegut, ni puc ni vull poder amb tot. El meu pare em repetia: “No treballes prou, has de sacrificar coses en la vida”.
I vostè ho va assumir?
Jo no he fet res en la vida que no fos jugar, i això el meu pare ho portava molt malament; era economista, exercia una professió que no li agradava gens, com el seu pare.
Vostè assajava amb el degotador posat.
M’alliberava dels dolors, com si em posés un anell de poder. Sense l’expressió m’hauria costat molt travessar aquell desert.
Ha passat por?
He pogut assumir que aquesta pel·li, la vida, sempre acaba malament. Jo he decidit explicar-me que som informació energètica que s’encarna i que després torna a la font, això m’ajuda a mantenir-me allunyat de la por.
Li agrada més la seva vida ara que abans?
M’agrado més jo, fins i tot físicament, ja no soc un paio gros, ja puc fer Hamlet. Ara ja no m’aixeco amb pressa, no puc, trigo més, m’accepto com un ésser ple d’esquerdes.
