Hi ha gestos que repetim sense pensar-ho, petits costums que passen desapercebudes en el nostre dia a dia. Un d'ells, tan simple com deixar una petita resta de cafè en el fons de la tassa, és molt més comú del que sembla. Ho fem gairebé de forma automàtica, sense qüestionar-nos per què. No és que no tinguem set, ni que no ens agradi el cafè, però alguna cosa ens impedeix de donar aquell últim xarrup.
Aquest petit gest, que molts repeteixen sense donar-li importància, desperta una sensació difícil d'explicar. Per què costa tant d'acabar aquell últim glop? Què ocorre en la nostra ment quan, inconscientment, decidim no acabar la beguda? Lluny de ser un simple costum sense sentit, aquest comportament ha començat a cridar l'atenció per la seva freqüència i pel patró comú que comparteixen els qui l'experimenten: una barreja d'incomoditat, rebuig subtil i fins i tot certa aprensió que apareix just a l'arribar al final de la tassa.
Lluny de ser una simple raresa, aquest tipus de comportaments quotidians poden tenir arrels més profundes del que imaginem. La ment humana actua moltes vegades de forma automàtica per protegir-nos, fins i tot davant estímuls que no representen un perill real. Per això, quan gestos tan comuns com no acabar una beguda es repeteixen en tantes persones, val la pena preguntar-se quins mecanismes psicològics podrien estar activant-se sense que ens n'adonem.
Aquests residus activen circuits cerebrals que estan relacionats amb l'aversió al fàstic, que és una emoció fonamental en l'evolució humana per evitar malalties
En un vídeo en el seu compte de TikTok, la farmacèutica Elena Monje explica que ella mateixa ha experimentat aquesta sensació en la que, sense cap motiu aparent, és incapaç de no deixar un petit rastre a la seva tassa de cafè o als seus vasos quan beu alguna cosa, i no precisament perquè no tingui més set o no li agradi la beguda.
Moltes persones no són capaces d'acabar la part final del cafè i altres begudes
La farmacèutica afirma que, encara que al principi va pensar que això era una simple mania seva, buscant informació es va adonar que era una cosa que també li succeïa a molta més gent i va trobar que té una base psicològica important. El cert és que el cervell humà està confeccionat per evitar potencials fonts de contaminació, i l'últim xarrup d'una tassa o vas pot contenir sediments, canvis en la textura o temperatura i fins i tot restes de saliva o residus visuals que activin el sistema d'alerta.
Per això, encara que no hi hagi perill real, el cervell interpreta aquella “raresa” com un senyal que hi podria haver una cosa indesitjable, i genera rebuig. Això és el que es coneix com a aversió al fàstic, una emoció bàsica en l'evolució humana per evitar ingerir aliments potencialment contaminats o en mal estat.
L'aversió al fàstic està molt relacionada amb l'instint d'evitar contaminació, encara que no hi hagi real
A més, en el fons de la tassa, el sabor pot canviar i ser més amarg, més dens o més fred. Per això, ja que algunes persones tenen hipersensibilitat sensorial, això accentua la sensació de malestar davant aquells canvis subtils. Així mateix, en alguns casos s'ha convertit ja en una mania apresa o una conducta repetitiva de la qual no som conscients, però que es manté per costum.
Aquesta aversió al fàstic és un procés completament natural i primitiu
Per això, encara que no hi ha estadístiques oficials sobre el nombre de persones a qui els ocorre això, el cert és que és un comportament cada vegada més habitual i no és gens estrany. Té una explicació neuropsicològica relacionada amb l'instint d'autoprotecció, i moltes persones el viuen igual.
