En un món d’incertesa creixent, hi ha una tendència que destaca per la seva previsibilitat i magnitud: el món envelleix. Per primera vegada, el nombre de persones de més de 50 anys ha superat el de nens menors de 15. Aquest punt d’inflexió marca una transformació demogràfica profunda i tota transformació porta una oportunitat.
L’any passat els majors de 50 van representar el 50% del consum mundial ( Global Longevity Economic Outlook ) i concentren el 60% de la despesa mundial en salut i el 52% de la despesa en habitatge.
L’envelliment de la població s’ha de transformar en una estratègia econòmica
Aquesta població no només és més nombrosa, sinó també més sana. Un estudi recent de l’FMI indicava que una persona de 70 anys el 2022 tenia la mateixa capacitat cognitiva que una de 53 anys l’any 2000 i físicament s’assemblava a una persona de 56 anys fa dues dècades.
Tot i així, la conversa pública sobre l’envelliment continua dominada pels costos: pensions, sanitat, ràtios de dependèn-cia... Són preocupacions vàlides, però només representen una part de la història.
La millor resposta a l’envelliment no és retallar beneficis, sinó allargar les vides actives. Mantenir-se actiu –sigui treballant, fent voluntariat o cuidant– millora la salut física i mental i redueix les malalties cròniques. Però fer-ho possible les empreses hauran de dissenyar oportunitats laborals per a totes les etapes de la vida i els treballadors s’hauran de reinventar diverses vegades al llarg d’una carrera. Això pot implicar, també, ajustar les trajectò-ries salarials i acceptar que els ingressos no sempre augmentaran al llarg de la vida laboral. A més, les preferències canvien amb l’edat, i les empreses han d’adaptar els seus productes, serveis i tecnologies
a les necessitats de la població de més
de 50 anys.
Els sistemes de salut també han de girar rumb: passar de tractar malalties agudes a gestionar malalties cròniques amb una atenció preventiva i basada en la comunitat. I els mercats d’habitatge han d’afrontar una nova realitat: les vides més
llargues impliquen que els adults grans
es quedin més temps a casa, cosa que redueix l’oferta de cases grans per a les famílies i genera pressió sobre els compradors novells. Paral·lelament, creix la demanda d’habitatges adaptats a l’edat, residències assistides i solucions de convivència intergeneracional.
Ara bé, mentre adaptem el nostre món a aquesta nova majoria demogràfica, no podem oblidar les generacions més joves i menys encara davant dels mals resultats de les darreres competències bàsiques dels estudiants catalans. En una era de longevitat, invertir en els joves és més urgent que mai –per justícia, per innovació i per garantir el creixement futur–.
Els governs, les empreses i la societat hem d’actuar ara per dissenyar polítiques i estratègies que desbloquegin el dividend de la longevitat: transformant aquesta certesa demogràfica en una estratègia econòmica, no només donant suport als més grans, sinó construint un futur en què totes les generacions puguin prosperar.