L’atzavara i el blet

Juli Vallmitjana (1873-1937), escriptor dels baixos fons de Barcelona, no va ser un gran botànic: va viure una època desguitarrada, de descampats i fàbriques contaminants. En un dels primers contes, El destí de la Laya, del llibre Fent memòria (1907), explica el cas d’un pagès, trasplantat a una carboneria, que enyora les feines del camp i lloga un hort pels volts del passeig de Sant Joan. Hi té una figuera i la primera figa que hi surt la duu embolicada a casa, com si fos un nadó. També ho fa amb els bròquils. Té tomaqueres, meloneres i cirerers. Però (ai!) Al costat de l’hort li posen una tintoreria. Està un parell de dies sense anar a regar i quan torna troba l’hort negat d’aigua negra.

L’estrella de la botànica suburbial és l’atzavara, aquesta planta tan contradictòria. És mexicana però en mans dels artistes i escriptors noucentistes esdevé un símbol de la Mediterrània. Creix als descampats però és un element fonamental dels grans jardins de la Côte d’Azur. És la planta del gran turisme internacional de Menton i Montecarlo però apareix en centenars de postals i records de l’Escudo de Oro. Ara, a més, gràcies a Vallmitjana, sabem que els barcelonins del 1900 en tenien en testos a casa. A la novel·la La Xava (1910) hi surt tres cops.

La protagonista en té una plantada en una olla de terra. “Era una flor que esclatava enmig de les runes de la pobresa”. Que ben dit. La segona és a Montjuïc: una atzavara que exhibeix “el tronc florit, les quals flors, en conjunt, semblaven mans que esperessin alguna cosa del cel”. També està bé. La tercera, en una festa de casament. Hi ha raons entre el Mala Gente i el Morros i aquest li fot pel cap “un test ple de terra amb una atzavara per curar els ulls de poll”. L’atzavara que Joaquim Sunyer i Lola Anglada pintaven noucentísticament com una planta estètica i elegant, conreada en un balcó per fer cataplasmes i curar les durícies que provoca la deformitat dels peus!

L’altra planta de raval que surt en els llibres de Juli Vallmitjana és el blet blanc (Chenopodium album), que és una mena de bleda. A Barcelona es fa als forats dels arbres i en algunes esquerdes de rajola. Jo la conec perquè me la va ensenyar un pagès i em fa il·lusió quan vaig pel carrer i en veig un: mira un blet! En argot barceloní, ser un blet, vol dir ser tonto. “Que a mi el paper de blet no m’agrada de fer-lo!” –diu un dels pinxos de La Xava–. Al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Joan Coromines es fa creus que l’adjectiu bledà, que vol dir ufanós, tingui la mateixa arrel que blet i bleda, “la més insípida de les verdures”.

L’atzavara està considerada invasora. Ara la població ha baixat, a causa del morrut (Scyphophorus acupunctatus), un escarabat que se’n menja el cor. Però si mai n’hi torna a haver moltes es pot fer com al parc nacional de Calanques, a prop de Marsella: arrencar-les i fer-ne mescal.